Dempeus X la Independència
Com tots sabem perquè hem hagut de presenciar-ho, el procés independentista ha fracassat perquè, després de la resposta repressiva d’Espanya al referèndum de l’1 d’octubre, les cúpules dirigents de Junts, ERC i la CUP van iniciar una mena de contraprocés de retorn a la cleda autonòmica sense haver aconseguit res, ni tan sols la fi de la repressió espanyola.
Com que, si més no fins al moment de l’inici dels confinaments sanitaris de la pandèmia, la mobilització al carrer encara persistia, tal com, per exemple, podia veure’s a Barcelona a la plaça Urquinaona, els dirigents de Junts, ERC i la CUP no gosaven pas dir obertament que havien renunciat a la independència sinó que miraven de sortir del pas amb les falòrnies de fer república, de culminar el procés o d’establir una taula de diàleg amb el govern espanyol; com és obvi, tots aquests romanços quedaven desmentits per l’immobilisme polític del govern nominalment independentista de la Generalitat que va arribar, fins i tot, a personar-se com a acusació particular contra els independentistes detinguts en les mobilitzacions, una cosa que hauria estat del tot lògica i comprensible si l’executiu català l’hagués format una coalició del PP, Ciutadans i el PSOE; es tractava, doncs, d’esperar que la gent es cansés de manifestar-se i mobilitzar-se. Al final, ho van aconseguir però la jugada no els va sortir del tot bé perquè després de les eleccions del 2024 el president de la Generalitat ha acabat sent-ho Salvador Illa; per al que ací ens interessa, les coses ja estaven si fa no fa com ara en temps de Pere Aragonès. És a dir, els qui ens ha vençut no ha estat pas l’enemic, sinó els nostres mateixos.
Partint d’aquesta base, crear o impulsar un nou partit independentista, tal com ho demana el col·lectiu Dempeus X la Independència, o, simplement, donar-hi suport, tal com ho ha fet l’ex-presidenta de l’ANC Dolors Feliu, és una acció molt lloable però també tot un repte. Valgui com a exemple el precedent de l’estrepitós fracàs d’Alhora —una formació encapçalada pel periodista i professor universitari Jordi Graupera i l’ex-consellera Clara Ponsatí— que a les eleccions catalanes de maig del 2024 només va obtenir un irrisori 0,4% dels sufragis i poc més de 13.000 vots, uns resultats comparables als del partit animalista PACMA. Crear un nou partit independentista significa, necessàriament, presentar-se a les eleccions tot dient, ni que sigui de manera implícita, “nosaltres som gent ferma i seriosa i, per això, no farem pas com aquells cagamandúrries de Junts, ERC i la CUP que el 2017, quan va ser l’hora de la veritat, es van arronsar i van deixar tothom a l’estacada”; evidentment, el repte és aconseguir que els possibles votants s’ho creguin, una cosa no pas gaire senzilla tenint en compte d’on venim; al capdavall, si durant uns quants anys van poder anar tirant de la rifeta del procés és perquè a ningú li semblava concebible que, en cas d’anar maldades, els dirigents polítics de Junts, ERC i la CUP farien com tots nosaltres hem vist que han fet des del 2017. Lògicament, també ens podem trobar amb un altre problema; durant els bons temps del procés, es va engrescar la gent amb el mite de “la revolució dels somriures”: la independència s’aconseguiria immediatament i, a més, d’una manera senzilla i tranquil·la mitjançant unes manifestacions de carrer amb un caràcter més aviat lúdic i festiu, res a veure, doncs, amb les de l’època en què tocava córrer davant dels grisos per demanar “Llibertat Amnistia i Estatut d’Autonomia”. Com és natural, després dels fets del 2017 i dels anys següents, qualsevol persona amb un mínim de sentit comú comprèn que la independència no serà pas cap mena de revolució dels somriures sinó un procés tan llarg, dur i dolorós com, ara fa cinquanta anys, a la fi del franquisme, va ser-ho lluitar per aconseguir la democràcia i l’autonomia. Tanmateix, l’independentisme ha de dotar-se d’una direcció política perquè amb la mobilització de carrer no n’hi ha pas prou, més que res perquè si sortint a manifestar-se amb estelades fos suficient per aconseguir la independència, ara estaríem vivint en el setè any de la República Catalana; per tant, un cop s’arriba a la conclusió que amb Junts, ERC, la CUP i Aliança Catalana no s’arribarà mai a la independència, llavors cal crear un nou partit independentista només que mirant de no estavellar-se com va fer-ho Alhora el 2024.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)