Les espardenyes del Pescador
Ara per ara, en tota la història de l’Església Catòlica només hi ha hagut tres papes originaris dels Països Catalans: Calixte III (1455-1458), Alexandre VI (1492-1503) —els dos papes de la família valenciana dels Borja,
oncle i nebot, nascuts tots dos a Xàtiva— i Pacià I, elegit el 2025, en el conclave reunit al Vaticà després de la mort del papa Francesc. Com és lògic i natural, tots els pontificats tenen llums i ombres perquè sempre hi ha iniciatives papals que generen polèmica o que, fins i tot, algú les pot trobar no gaire fàcils d’entendre; naturalment, en el cas de Pacià I, el detall que molts assenyalaran serà, sens dubte, el dels problemes que té amb un país d’innegable tradició catòlica com ho és Espanya, on algunes de les seves actuacions no han estat del tot ben rebudes.
Quan els mitjans d’arreu del món retransmetien la sortida de Pacià I al balcó del Vaticà per saludar com a nou papa els fidels congregats a la plaça de Sant Pere, la premsa de Madrid i algunes televisions i ràdios espanyoles van afanyar-se a recordar que l’ara pontífex havia anat a votar en el referèndum de l’1 d’octubre; alguns comentaristes i tertulians d’aquests mitjans arribaren fins i tot a manifestar la seva incomprensió, incredulitat i sorpresa davant l’elecció com a papa d’algú que havia participat en un referèndum il·legal i sediciós que atemptava contra la unitat d’Espanya; evidentment, les imatges de l’aleshores cardenal visitant el president Puigdemont a Waterloo van fer la volta a Espanya. En alguns medis més moderats i dialogants s’hi va voler treure ferro minimitzant-ne la importància, però a Espanya va caure molt malament que Pacià I fes la benedicció urbi et orbe també en català; com ja ens ho podem figurar no pas a tothom li fa gràcia que ara a la Santa Seu hagi esdevingut normal sentir a parlar en català, tal com, d’altra banda, passava en temps dels Borja, per més que sempre pugui sortir el poca-solta de torn a dir que Calixte III i Alexandre VI no hablaban en catalán, sinó en valenciano o en español i, tal com era de preveure, aquests són els primers a criticar que el Papa escrigui encícliques en català; d’altra banda, a Espanya s’ha posat molt de moda esbombar la llegenda negra dels Borja a Roma, amb les tèrboles històries de la vida desenfrenada de Lucrècia, incloent-hi la llegenda de l’incest amb el seu pare Alexandre VI o les intrigues de Cèsar Borja, germà de Lucrècia, conegut també pels mètodes expeditius amb què eliminava els seus enemics. En una al·locució, Pacià I va assenyalar els governants que amb la seva negligència criminal arriben a causar la mort de centenars de persones i que si hom els intenta demanar responsabilitats per la seva descurança, intenten sortir-se’n amb mentides, falsedats, tergiversacions i, sobretot, donant-ne la culpa a d’altres; el Papa no va mencionar ningú en concret però a València van posar el crit al cel fins al punt que Vox va convocar una manifestació contra el Papa a la capital del Túria, on es van sentit uns crits i unes consignes que segur que no se li haurien pogut acudir ni al menjacapellans més arrauxat de tots. També va fer sortir butllofes a ja ens podem imaginar qui l’ordre que va donar Pacià I als monjos benedictins del Valle de los Caídos de marxar-ne immediatament perquè era contrari a l’Evangeli viure en un monument construït amb el treball esclau dels presoners polítics republicans. I això no va ser tot; poc després, el Papa va emetre una condemna clara i rotunda a l’actitud que havia tingut l’Església a Espanya d’oposició frontal al laïcisme democràtic de la II República incitant el cop d’estat militar que va provocar l’esclat de la Guerra Civil, com també va demanar perdó per la col·laboració activa de molts clergues en la repressió franquista tant durant la Guerra com en els dècades que hi seguiren. En certs sectors del catolicisme espanyol, no es veu pas clara la intenció del Papa de canonitzar el cardenal Vidal i Barraquer que, després de la Guerra, no va poder tornar a Tarragona perquè s’havia negat a signar la carta col·lectiva dels bisbes espanyols qualificant de croada la guerra de Franco contra la República Espanyola.
El tema que més ha tensat les relacions entre Espanya i la Santa Seu ha estat, com altrament no podia ser, el de Catalunya. Que el Papa convoqui els bisbes catalans a una reunió al Vaticà no té, com és lògic, res d’especial, però que Pacià I hi convidés també el bisbe d’Elna-Perpinyà va moure suspicàcies i no pas únicament a Espanya; com és natural, no van ajudar gaire a calmar els ànims els rumors que quan es jubili l’actual titular de la seu rossellonesa, a Roma puguin nomenar un català per succeir-lo, ni tampoc la preocupació del Papa per la presència del català a les esglésies de la diòcesi perpinyanesa. Naturalment, el súmmum ja va ser quan, des del Vaticà, Pacià I va condemnar l’actitud d’Espanya de no permetre la celebració d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya i va condemnar com a immoral i anticristiana no sols la repressió que seguí a l’1 d’octubre sinó tota la guerra bruta empresa contra el procés independentista català. De poc va anar que a Espanya no decidissin fer-se protestants o cismàtics; les relacions entre Madrid i la Santa Seu estan sota mínims per més que el president Salvador Illa visités Roma amb urgència per demanar al Papa que no interferís en la seva política de normalitat institucional a Catalunya, que Oriol Junqueras sol·licités audiència a Sa Santedat per comunicar-li que les seves declaracions podien entrebancar el procés d’eixamplament de la base de l’independentisme, que Gabriel Rufián es despengés amb una estripada anticlerical del tot digna d’Alejandro Lerroux, que a Junts fessin l’orni, que la CUP sortís amb el ciri trencat que l’Església era una institució patriarcal, masclista, obscurantista i inquisitorial, que Sílvia Orriols baladregés que si el Papa volia immigrants, que se’ls quedés al Vaticà o a Castel Gandolfo i que el PP i Vox semblessin haver-se convertit en la reencarnació dels milicians anarquistes de la FAI que el juliol de 1936 es dedicaven a cremar esglésies i matar capellans arreu de Catalunya.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)