Alacant, on renaix el País Valencià
Per reforçar el seu compromís amb allò que al PP i Vox entenen per patrimoni cultural valencià, divendres passat, la ràdio d’A punt, un dels mitjans de comunicació de la cadena pública de la Generalitat Valenciana, va estrenar l’espai “Terra de bous” dedicat a l’actualitat de les corrides de toros i dels espectacles de bous al carrer,
amb entrevistes a toreros, empresaris taurins, ramaders i aficionats i així oferir un espai de referència per als seguidors de les festes taurines. No sé pas quina xifra audiència va assolir aquest programa radiofònic, que amenaça de perpetuar-se en la graella dels divendres a la tarda, però em sembla obvi que deurien trobar-lo vergonyós, reaccionari, ranci, embrutidor i cavernícola totes les persones que l’endemà, dissabte dia 12, van participar en la manifestació d’Acció Cultural del País Valencià convocada sota el lema “Alacant, on renaix el País Valencià”. Deixant de banda la previsió sobre el nombre de ferits —i, fins i tot, de morts— que hi haurà en la temporada de correbous d’enguany tant al País Valencià com a les Terres de l’Ebre, la manifestació de dissabte passat era la de la Diada del 25 d’abril, en què es commemora la derrota que va significar el triomf de les tropes borbòniques en la Batalla d’Almansa el 25 d’abril del 1707, seguida de l’ocupació per les forces de Felip V de València i —aquest és el detall més important— de l’abolició immediata de tots els furs, lleis, constitucions i institucions de la Ciutat i Regne de València, és a dir, de l’estat valencià que Jaume I havia creat promulgant el 1252 els Furs de València i convocant a Quart el 1261 les primeres corts valencianes, on jurà mantenir els furs i costums de València; el 1707, tot l’ordenament jurídic valencià fou substituït per un nou sistema legal que, unilateralment, va imposar Felip V per afirmar el seu absolutisme monàrquic en detriment del tradicional règim pactista dels regnes de la Corona d’Aragó. El 25 d’abril és, doncs, l’equivalent del que a Catalunya representen l’11 de setembre i el 7 de novembre; al País Valencià, igual com passa a Catalunya amb el 7 de novembre, el 25 d’abril ni és dia festiu ni està reconegut oficialment com a diada; per això, a vegades, la seva commemoració no es duu a terme el dia del seu aniversari exacte; enguany, hi deu d’haver influït que el proper dia 28 hi ha convocada a València l’enèsima manifestació per exigir la dimissió de Mazón.
A les pancartes de la manifestació de dissabte passat, es podia llegir “La llengua no es toca”, “Defensem el territori, la cultura i la llengua”; aquestes consignes tenen força importància corejades als carrers d’Alacant, on la situació del català és especialment precària perquè, després d’acabada la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), s’hi va generalitzar el mal costum de parlar als fills en castellà, un fet que podria servir de base per proposar un agermanament entre Alacant i Perpinyà; així per exemple, si Carlos Mazón, l’actual president de la Generalitat Valenciana, enraona sempre en castellà és perquè és d’Alacant, on el PP —i també el PSOE, mentre que de Vox millor ni tan sols parlar-ne— ja deu tenir assumit que això del català —o del valencià com se’n vulgui dir— és una cosa del tot aliena que encara la mantenen a la província de València i, sobretot, a la de Castelló; evidentment, si s’ha demanat la dimissió del conseller de Cultura i Educació José Antonio Rovira és per la seva negativa a acceptar els resultats favorables al català expressats en la consulta sobre l’ús de la llengua a l’escola i, sobretot, perquè no és pas cap secret que l’objectiu de l’actual govern autonòmic és contribuir tant com es pugui a la desaparició del català al País Valencià impulsant-hi la castellanització pel broc gros. A primera vista, cridar “Alacant és valencià” pot semblar una ximpleria perquè a veure a què ha de treure cap reivindicar una cosa tan òbvia com aquesta; ara bé, sovint a Alacant, la capital del sud valencià i la segona ciutat més important del País després de València mateix, l’espanyolisme local ha jugat a atiar rivalitats entre Alacant i València, com també ha parlat d’un Sureste Español que englobaria Alacant i Múrcia; ja no es tractaria, doncs, que Alacant no formés part dels Països Catalans sinó de desvincular-la, fins i tot, del País Valencià. A més de reivindicar el País Valencià com a espai de sobirania a partir del record de l’antic Regne de València, els manifestants d’Alacant van protestar contra el sainet grotesc i lamentable en què, d’ençà de la catàstrofe de la DANA, s’ha convertit la vida política i social valenciana. Com és natural, la pregunta no és pas com és que a la manifestació d’Alacant es van sentir crits de “El president a Fontcalent” o “Mazón dimissió” sinó quin sentit deu tenir una cosa tan incomprensible com ho és mantenir com a president de la Generalitat Valenciana algú que no pot anar enlloc sense que el xiulin i l’escridassin de mala manera perquè, per mèrits ben propis, s’ha convertit en la persona més menyspreada de tot el País Valencià. M’imagino que al PP deuen tenir prou sentit comú com per preveure què els pot passar si a les properes eleccions valencianes tornen a presentar Mazón com a candidat. Per cert, de debò podria valer la pena protestar contra el penós i llastimós espectacle que va fer l’ex-consellera de Justícia i Interior Salomé Pradas a qui, interrogada per la jutgessa de Catarroja sobre la seva actuació el dia de la DANA, no se li va acudir res més que posar-se a plorar com una magdalena dient que ella no sabia res perquè d’emergències no s’hi entén un borrall? Al final de la manifestació es van sentir proclames a favor dels Països Catalans, una cosa que evidentment no passarà mai al programa “Terra de bous” per més que, fora del País Valencià, a Ceret i a d’altres llocs de la Catalunya Nord encara pugui quedar algun aficionat a les corrides de toros.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)