Quina via cap a la independència?
Com ens ho hem de fer per poder aconseguir la independència? Durant els vint anys que transcorregueren entre 1992 i 2012, l’únic partit independentista parlamentari era ERC mentre que la resta de les forces polítiques catalanes, incloent-hi CiU, considerava inqüestionable el marc constitucional espanyol.
Aleshores, davant de l’aclaparadora majoria autonomista, la independència es veia llunyana però tot semblava molt senzill; si ERC guanyava per majoria absoluta unes eleccions al Parlament de Catalunya, llavors es faria la independència, tal com ho prometien Àngel Colom i Josep Lluís Carod-Rovira, en aquells temps les cares visibles del Partit. Ara bé, després del 2017, ERC, Junts i la CUP —tres partits independentistes, recordem-ho— van fer servir la majoria absoluta de què disposaven al Parlament, assolida en les eleccions del 2015 i renovada en les del 2017 i 2021, no pas per arribar a la República Catalana que demanava la gent mobilitzada al carrer, sovint exposant-se a haver d’entomar les garrotades de la policia espanyola tal com va passar l’1 d’octubre, sinó per desactivar el procés independentista iniciat el 2012 mitjançant la pràctica d’un rigorós immobilisme neoautonomista i així van aconseguir que, per cansament i per avorriment, la gent deixés de sortir al carrer o sigui que, d’ací uns mesos, ja veurem com anirà l’assistència als actes de la Diada. Van dedicar-se, doncs, a preparar el terreny per a la soporífera normalització autonòmica que ara està duent a terme Salvador Illa però que ja l’havia començada Pere Aragonès, és a dir, qui ens va derrotar no va ser pas l’enemic sinó els nostres mateixos. En aquesta situació d’atzucac on ens trobem, podem veure com dissabte passat en l’acció de protesta a l’estació de Barcelona-Sants contra el caos de rodalies l’ANC va fer servir el lema “la Independència és l’única via” però, en realitat, ningú, ni dins ni fora de l’ANC, sembla veure’s amb cor per dir quina deu poder ser la via per arribar a la independència.
Evidentment, la independència si no la fan els partits independentistes menys encara la faran els altres. L’arribada de Salvador Illa a la presidència de la Generalitat semblava haver d’obrir un període de quatre anys en què les forces independentistes podrien aprofitar el temps per replantejar-se la seva actuació a partir del 2017, causa evident de la derrota electoral del 2024, però els mesos van passant i aquesta renovació en profunditat de l’independentisme polític ni hi és ni se l’espera. A ERC, s’ha reelegit secretari general Oriol Junqueras; ja posats, també haurien pogut mirar de repescar Joan Puigcercós o, fins i tot, Carod o Colom i llavors potser sí que s’hauria fet una renovació de debò; llàstima encara que Heribert Barrera ja sigui mort. Junts manté la directiva de sempre i la CUP no sembla que hagi canviat gaire; l’única novetat de l’independentisme ha estat l’aparició d’Aliança Catalana amb la seva demagògia populista d’extrema dreta i el tarannà autoritari i intolerant de Sílvia Orriols disposada a multar tothom que a Ripoll critiqui la seva actuació com a alcaldessa. Creure possible aconseguir la independència amb els actuals dirigents d’ERC, Junts i la CUP és com si un ramader volgués fer criar les ovelles aparellant-les amb moltons o pretengués fer servir un bou com a semental. Ara bé, quan, arran d’una crisi profunda, generalment motivada per una desfeta electoral, en un partit es canvia de dalt a baix la cúpula, llavors acostuma a passar que els nous dirigents són antics quadres intermedis, és a dir gent que, dins de la jerarquia, estaven ja a tercera o quarta fila a l’espera que se’ls presentés l’oportunitat d’acabar d’arribar a dalt de tot. Naturalment, els qui van pujant dins de l’organigrama són aquells que han acudit als cursos de formació que el Partit mateix organitza en les seves escoles d’estiu i per això els dirigents polítics joves semblen vells perquè quan parlen es limiten a dir allò que els han ensenyat a dir, d’ací que les renovacions d’un partit acostumin a ser revolucions lampedusianes on tot canvia perquè res no canviï; per això, si volem aconseguir la independència enviar cap a casa les actuals direccions d’ERC, Junts i la CUP és una mesura necessària però no pas suficient. Sembla ser, doncs, que caldria impulsar un nou partit independentista, cosa, però no pas gaire senzilla vist com hi han fracassat alguns dels que ho han intentat; es miri com es miri, guanyar-se la credibilitat que ERC, Junts i la CUP han perdut és força més difícil que no sembla. Al capdavall, com s’ho hauran de fer els dirigents del nou partit independentista perquè la gent pugui refiar-se que, a l’hora de la veritat, és a dir, quan arribi el moment de l’enfrontament directe i real amb Espanya, no s’arronsaran com van fer els del 2017?
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)