Un departament francès molt peculiar
A primera vista, sembla un més dels noranta-sis departaments de la França metropolitana i no deixa pas de tenir-hi bastantes característiques en comú,
però, en realitat, el departament de Pyrénées-Orientales, identificat pel codi numèric 66, amb capital a Perpinyà (Rosselló) i sotsprefectures a Ceret (Vallespir) i Prada (Conflent), presenta unes característiques que el fan força especial. Per començar, amb tota la naturalitat del món, els seus habitants es defineixen com a catalans; segurament per això, si hom hi arriba en cotxe venint de Figueres, la primera àrea de servei que troba a l’autopista es diu ni més ni menys que Le village catalan; d’altra banda, a tot arreu del departament, fins i tot a les seus dels consistoris, hi resulta força habitual la presència de la senyera de les quatre barres de sang i or, que, com sabem, té el seu origen en l’escut d’armes dels comtes de Barcelona; així per exemple, una típica imatge de Perpinyà és la del Castellet amb la senyera onejant-hi damunt. A més, als Pyrénées-Orientales es ballen sardanes, es fan castells, com també hi ha colles de diables i de gegants. Certament, tal com escau a un departament francès com cal i després de més de dos segles de persecució i marginació del català, la llengua que hi predomina en tots els àmbits socials és el francès, d’ací que sigui l’única que se sent parlar al carrer, però, ves per on, a Perpinyà, Ràdio Arrels emet tota la seva programació en català i, ben cèntrica, hi ha hi ha la Llibreria Catalana, especialitzada en la venda de llibres en català, igual com les escoles Arrels i Bressola tenen com a única llengua d’ensenyament el català; a més, en bastants centres educatius de la xarxa pública hi ha fileres bilingües on algunes de les classes es fan en català i a la Universitat de Perpinyà hi ha un departament de català; per si algú li interessa la notícia, ara fa dues setmanes força gent va sortir a manifestar-se a Perpinyà en defensa de la Bressola, que es troba en dificultats per problemes econòmics. Ara bé, i aquest és un detall que crida força l’atenció, aquestes peculiaritats tan especials dels Pyrénées-Orientales no es donen pas als departaments del sud de França, ni tan sols en els que hi estan al costat: el de l’Aude, amb capital a Carcassona i sotsprefectures a Narbona i Limoux, o el de l’Ariège, amb capital a Foix i sotsprefectures a Pàmies i Saint-Girons, i això que l’Ariège limita també amb Andorra i el Pallars Sobirà; en conseqüència, a Narbona o a Foix no té sentit mirar de trobar algú que sàpiga parlar en català ni buscar-hi signes de catalanitat. Naturalment, per explicar l’origen de les peculiaritats del departament dels Pyrénées-Orientales, no ens queda pas més remei que remuntar-nos a la guerra que, el 1635, va esclatar entre Lluís XIII de França i Felip IV de Castella; les tensions polítiques de Catalunya amb les autoritats espanyoles, encapçalades pel comte-duc d’Olivares, l’home de confiança de Felip IV, i les circumstàncies de la Guerra van dur a la revolta de 1640 en què, sota la direcció del president de la Generalitat Pau Claris, Catalunya va decidir trencar amb la corona espanyola i unir-se a la de França; llavors, va començar una lluita entre França i Espanya pel domini de Catalunya; el 1644, les tropes espanyoles van conquerir Lleida i el 1652, Barcelona; llavors, els catalans partidaris de França van replegar-se a Perpinyà; la guerra hispano-francesa iniciada el 1635 va acabar-se el 1659 amb la signatura del Tractat dels Pirineus, on, entre moltes d’altres coses, va establir-se el repartiment de Catalunya entre Espanya i França de tal manera que les comarques del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i part de la Cerdanya van passar a sobirania francesa. Evidentment, després de 1659 a Catalunya no va deixar de ser català ningú, ni la gent de la zona espanyola ni la de la zona francesa; per quina raó, quedar sota el domini o bé d’Espanya o bé de França hauria hagut de significar passar a ser més o menys català que la gent de l’altra banda de la nova frontera? Així per exemple, el general Joan Prim (1814-1870), nascut a Reus (Baix Camp), era català i el mariscal Josep Joffre (1852-1931), nascut a Ribesaltes (Rosselló), ho era també per més que l’un fos espanyol i l’altre, francès. O és que en temps de la Guerra Freda, els ciutadans de la República Federal Alemanya (RFA) eren més o menys alemanys que els de la República Democràtica d’Alemanya (RDA)? I compte que fins al moment mateix de la Caiguda del Mur de Berlín (1989) parlar de la reunificació d’Alemanya era fer volar coloms. Que avui dia a Perpinyà hi ha molt poca gent que parli en català? Molt bé, igual com passa també a certs llocs de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Que a la Catalunya Nord el catalanisme hi és minoritari? Sempre se’ns ha dit que ser catalanista no és pas un requisit indispensable ni necessari per ser català.
Dedico aquesta crònica, en primer lloc, al senyor —o potser faria millor de dir-li monsieur?— Christopher Person, que segur que si es dediqués a fer la feina que li pertoca com a director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà aviat se n’adonaria que el departament de Pyrénées-Orientales no és pas un departament de França com els altres, com també a tots aquells sectors espanyolistes del Principat que, amb la seva habitual actitud de prepotència i menyspreu, han aprofitat la polèmica creada arran de la compareixença de Person al Parlament de Catalunya per afirmar que creure en la Catalunya Nord significa viure als mons d’en Yupi o patir deliris. Que potser es pensen que al Principat no estem pas al corrent de la realitat política, social, cultural i lingüística de la Catalunya Nord? D’altra banda, aprofito per recordar-los que la seva utopia d’una Catalunya on siguin clarament minoritaris tant el catalanisme com l’ús social del català, és a la Catalunya Nord on s’ha realitzat, però, és clar, allà la llengua que ha arraconat el català no ha estat el castellà sinó el francès i el sentiment nacional que imposa l’Estat no és pas el d’Espanya sinó el de França. Què hi farem, doncs, si la perfecció no és pas una cosa d’aquest món?
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)