El català a Nou Barris i a Perpinyà
Segons diuen, només el 5’1% dels joves de Nou Barris —un dels deu districtes en què es divideix Barcelona— parlen habitualment en català.
Ignoro si la proporció de joves perpinyanesos que facin servir habitualment el català és igual, superior o inferior a la de Nou Barris, però, de totes formes, el cas de Perpinyà és molt més greu perquè, per la raó que tots sabem i que per això no ve pas a tomb explicar, molts dels joves nord-catalans d’avui dia que no saben pràcticament un borrall de català són néts o besnéts de catalanoparlants nadius. En canvi, Nou Barris tal com el coneixem ara va formar-se ara fa cosa de seixanta o setanta anys i la immensa majoria de les persones que hi van anar a viure eren immigrants de la resta d’Espanya que, com és obvi, no parlaven pas en català; per això, que els joves d’aquest districte barceloní no parlin en català no és pas cap problema perquè els vells encara hi parlen menys; un percentatge del 5’1 de catalanoparlants a Nou Barris és una dada, doncs, que convida a l’optimisme. És normal, però, que en un districte de Barcelona no hi hagi pràcticament ningú que parli en català? Si ara fa setanta anys, en comptes del franquisme hi hagués hagut una Catalunya amb el català com a única llengua oficial en què, per tant, a la gent catalana autòctona no se li pogués suposar, ni menys encara exigir, el coneixement del castellà, als immigrants de Nou Barris no els hauria quedat més remei que acabar no sols aprenent el català sinó parlant-hi també; per tant, avui dia potser només hi hauria un 5’1% dels joves del districte que encara enraonarien en castellà, però només entre ells perquè a qualsevol persona que se’ls adrecés en català li respondrien en català, tal com a Nou Barris ho faria tothom, encara que hagués nascut a Espanya o a Hispanoamèrica.
En l’informe sobre l’ús del català a Nou Barris sempre hi surt el tòpic que només que a algú se li vegi aspecte de sud-americà, automàticament hom s’hi adreça en castellà i, per això, a aquella persona esforçar-se a aprendre el català no li serveix de res. Molt bé. Ara fa uns trenta-cinc anys, vaig estar uns mesos treballant com a mestre en una escola de Ciutat de Meridiana, un dels barris d’aquest districte barceloní; a la mare d’un alumne que va venir a parlar amb mi, li vaig contestar en català malgrat que se’m dirigia en castellà i, al cap de poc, la bona senyora em va engegar el ¿por qué no me habla en castellano?, cosa que, evidentment, em va forçar a canviar de llengua; després, una nena de la meva classe va donar com a excusa d’haver suspès l’examen el fet que jo feia la classe en català; la seva àvia em va venir a veure feta una fúria i només sentir que li deia “bon dia” em va ventar, amb veu de mano i ordeno, a mi me habla en castellano; se’m va acudir comentar el cas amb una de les meves companyes mestres, i ella em va respondre que era jo que havia de fer-me càrrec de la realitat del barri; a més, jo veia com a molts dels meus alumnes els causava estranyesa que jo parlés sempre en català, cosa que, lògicament, deurien veure com una mania o una extravagància i, com és natural, algú que fa coses rares és un tarambana o un poca-solta. D’altra banda, un independentista històric que conec des de fa dècades em va explicar que de petit vivia a Nou Barris i a col·legi tenia companys que se’n reien perquè parlava en català. Què podem fer, doncs, per aconseguir que intentar viure i treballar en català a Nou Barris o en d’altres indrets de l’Àrea Metropolitana de Barcelona deixi de ser un esport de risc? Si demà es legislés que a Catalunya ningú pot tenir dret a exigir que hom s’hi adreci en una llengua diferent del català i que en un establiment públic negar-se a atendre algú perquè parli en català se sancioni com a falta molt greu, llavors, les coses començarien a canviar. A part d’això, si es disposés també que a escola l’estudi i aprenentatge del castellà ha de ser sempre una matèria optativa però mai obligatòria, llavors, d’ací vint anys tindríem joves que el castellà o no els sabrien o el sabrien malament; per tant, si un d’ells se n’anés a treballar a Nou Barris, per més que en aquest districte gairebé tothom continués parlant en castellà, a ell se li haurien d’adreçar en català tant sí com no. Serien constitucionals aquestes lleis que proposo? Amb l’actual constitució espanyola, la resposta negativa és tan òbvia que ni tan sols val la pena perdre el temps argumentant-la, però també és indiscutible que amb una constitució on s’establís que Catalunya és una república independent amb el català com a única llengua oficial, les coses serien del tot diferents.
Dissabte passat va ser tot un èxit la manifestació convocada a Perpinyà en defensa de la Bressola; evidentment, no sóc capaç d’imaginar-me una manifestació a Nou Barris a favor del català com a llengua vehicular de l’escola. A la Catalunya Nord, molta gent veu el català com una cosa seva que ha perdut mentre que a Nou Barris i a molts llocs de l’Àrea Metropolitana de Barcelona en són bastants els que consideren el català una cosa del tot aliena que cal defugir.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)