Emergència lingüística
Temps era temps, segons ho proclamaven als quatre vents tots els qui assumien el discurs oficial de la Generalitat de Catalunya, la normalització lingüística anava sobre rodes i, per tant, resoldre el problema del català era qüestió de poc temps; no calia, doncs, amoïnar-s’hi.
Tanmateix, n’hi havia uns quants que es passaven tot el dia engegant la murga que el català estava en risc de desaparició perquè mentre es mantingués el bilingüisme —la cooficialitat del castellà i del català— era impossible revertir-ne el procés de minorització, però millor no fer-ne cas; si aquesta colla de caps-calents marginals volia amargar-se la vida negant una cosa tan òbvia i evident com ho era la plena i total recuperació de la llengua després del daltabaix del franquisme, pitjor per a ells; al capdavall, problema seu si no disposaven de cap altre mitjà per canalitzar la frustració que els provocava l’escassa o nul·la acceptació per la gent de les seves idees extremistes i radicals. Ara, però, qui dóna l’alarma sobre el retrocés de l’ús del català és ni més ni menys que el senyor conseller de política lingüística de la Generalitat; estem en una altra època, doncs. Primer que tot, caldria preguntar-se si la situació de l’ús social del català és realment pitjor ara que el 1990 quan al seu llibre El futur de la llengua catalana Modest Prats (1936-2014), August Rafanell i Albert Rossich auguraren la desaparició del català al cap de cinquanta anys; vaticinaven, doncs, que d’ací vint anys, l’ús del català s’haurà perdut a tot arreu de Catalunya i, per tant, l’única diferència que hi haurà entre la Catalunya Nord i el Principat és que la llengua d’ús en un lloc serà el francès i en l’altre el castellà. Naturalment, aquesta qüestió és convenient plantejar-la no pas per qüestionar les conclusions deduïbles dels resultats de la recent enquesta sobre usos lingüístics sinó perquè fins ara fa quatre dies, i ja no diguem el 1990, el cofoisme triomfalista era la norma. Com és natural, en una altra situació estaríem si el 1990 les instàncies oficials s’haguessin pres seriosament l’avís de Prats, Rafanell i Rossich. D’ací quatre dies arribaré a la seixantena i la meva experiència personal és que, des de sempre i de tota la vida, el castellà ha estat la llengua predominant; lògicament, durant el franquisme —que vaig patir en la meva infantesa— era inconcebible l’existència de TV3 i la presència i ús del català en mitjans de comunicació, a l’escola i en institucions oficials, però, a nivell de carrer, no he notat cap canvi substancial; d’altra banda, si m’agafa per evocar records de joventut, puc dir que, ara fa unes quantes dècades, el costum que vaig agafar de parlar en català sempre, a tot arreu i amb tothom em va posar més d’una vegada en situacions desagradables o, fins i tot, conflictives. Que potser no es feien enquestes d’usos lingüístics el 1990?
Un cop establert, doncs, que no hi ha veritables raons d’alarma perquè la situació del català continua tan malament com sempre, potser caldria proposar algunes solucions. La primera, seria, lògicament, derogar l’oficialitat del castellà a Catalunya; després, caldria emprendre una campanya per erradicar certes pràctiques lingüístiques que avui dia, dissortadament, molta gent considera del tot normals com ara la de mantenir l’ús del castellà davant d’un interlocutor que parli en català o que se li noti un accent català molt marcat; evidentment, si una conducta de supremacisme lingüístic cal estigmatitzar és la de demanar —o, pitjor encara, exigir— a algú que parli en castellà; pobre, doncs, del metge o funcionari que es negués a atendre algú perquè li parla en català. Caldria, també, garantir per llei la presència del català a tot arreu com també a escola hauria de deixar de ser obligatori aprendre i estudiar el castellà. El 1990, Prats, Rafanell i Rossich van preveure la desaparició del català cap al 2040 però em permeto calcular que si totes aquestes mesures i alguna més comencessin a aplicar-se a partir de demà, cap al 2060 o el 2070 la situació del castellà a l’Àrea Metropolitana de Barcelona seria tan feble i precària com ho és ara la del català a la Catalunya Nord, és a dir, que a Badia del Vallès, en castellà només hi parlarien els vells perquè, aleshores, la llengua normal i habitual de tota la població menor de quaranta anys seria indiscutiblement el català, tal com amb tota naturalitat hauria passat cap a l’any 2000 si, a mitjans del segle xx, quan va donar-se a Catalunya l’allau d’immigració espanyola, el català hagués estat una llengua oficial del tot normalitzada, és a dir, si, amb la seva política de persecució de repressió, el franquisme no hagués provocat la minorització del català. Lògicament, totes les mesures de normalització lingüística que he proposat tenen un petit defecte: no són viables dins de l’actual marc jurídic en què l’oficialitat del castellà a Catalunya —el Principat— resulta inqüestionable ni tampoc en l’esquema ideològic espanyol en què el castellà ha de funcionar com a llengua nacional arreu d’Espanya; per això, les mesures de defensa del català que adopti la Generalitat de Catalunya només poden ser o insuficients o inconstitucionals, però és clar, vista la deriva neoautonomista d’ERC, Junts i la CUP no sembla que es pugui gosar parlar d’independència.
Alguns nord-catalans de la meva edat ens avisen que, temps enrere, també hi havia a la Catalunya Nord força gent que parlava en català; ara bé, l’arrel del problema lingüístic a la zona francesa de Catalunya és que, entre 1950 i 1960, es va perdre la transmissió generacional del català cosa que, afortunadament, a la zona espanyola del país encara no ha passat; així doncs, per manca de renovació generacional, la desaparició del català a la Catalunya Nord era un fet ineludible.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)