No s’ha de polititzar la llengua
Segons Jaume Duch, conseller d’Unió Europea i d’Acció Exterior de la Generalitat de Catalunya, per facilitar el reconeixement del català com a llengua oficial de la Unió Europea (UE) cal despolititzar la llengua.
En realitat, però, els obstacles que es posen a l’oficialitat del català a Europa són tots, des del primer fins a l’últim, de naturalesa política: Andorra, l’únic estat del món que té el català com a sola llengua oficial, no és pas membre de la UE; Espanya només el reconeix com a cooficial amb el castellà a les tres comunitats autònomes on es parla, i França no vol saber res de cap llengua regional que no sigui la de l’Île-de-France, que, com si no ho sabem ho hauríem de saber, cal imposar-la a tot arreu de l’Hexàgon —i del món, si fos possible— perquè, per les seves insuperables bellesa, perfecció i harmonia, és l’única en què poden expressar-se la cultura i la civilització; evidentment, si l’Home de Cro-Magnon vivia a les cavernes era només perquè encara no havia après a parlar en francès o sigui que en Rellamp de Talteüll hauria d’estar agraït pel favor que li fan i deixar-se estar de demanar diners per a la Bressola. Com que la presidència de la Unió Europea ha passat d’Hongria a Polònia, el conseller Duch considera que, a partir d’ara, podrà anar més ràpid el “llarg procés” de la oficialitat europea del català perquè la presidència polonesa serà més constructiva que l’hongaresa; naturalment, mentre a Hongria hi sigui Viktor Orban, “constructiu” i “hongarès” seran dos termes del tot incompatibles; per tant, comparar qui sigui amb Hongria és posar el llistó molt baix. Tal com ho proclama Jaume Duch, que, en el seu moment, va arribar a amenaçar Catalunya d’expulsar-la de la UE si s’independitzava, les delegacions exteriors de la Generalitat treballen amb “lleialtat a l’Estatut, amb lleialtat a la Constitució espanyola i amb lleialtat al Tractat de la Unió Europea” i destaca, a més, la importància de la coordinació amb el ministeri espanyol d’Afers Exteriors; es comprèn, doncs, que li resultin no sols difícils d’imaginar sinó també indesitjables i tot certs escenaris on l’oficialitat europea del català caldria concedir-la immediatament deixant-se estar de “llargs processos” i romanços semblants: si Andorra entrés a la UE, si Catalunya fos un estat d’Europa, si s’esmenés l’article 3 de la constitució espanyola substituint l’actual redactat “el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat” per aquest altre “el castellà, el català, l’aranès, el gallec, l’aragonès i l’astur-lleonès són les llengües espanyoles oficials de l’Estat” o si França es decidís d’una vegada a reparar el genocidi lingüístic que ha vingut perpetrant a la Catalunya Nord d’ençà del Tractat dels Pirineus. Al capdavall, algun mèrit havia de tenir Duch perquè Salvador Illa el només conseller d’acció exterior.
La llengua ha estat mai una qüestió al marge de la política? Repassem-ho. En temps dels comtes-reis o dels reis de Mallorques, als actuals Països Catalans no hi havia cap problema lingüístic perquè el català era, indiscutiblement, la llengua de tots els estrats de la societat, des de la reialesa fins als pagesos de remença. En temps dels Àustria, les coses continuaven gairebé igual només que aleshores ja n’hi havia que presentaven el castellà com la llengua de la monarquia o del rei, d’ací que les aristocràcies dels regnes dels Països Catalans s’afanyessin a aprendre’l i l’adoptessin com a llengua de cultura. El 1700, Lluís XIV va prohibir l’ús del català a la province du Roussillon perquè considerava aquesta pràctica contrària a la seva autoritat i a l’honor de la nació francesa. Els Decrets de Nova Planta de Felip V van imposar el castellà com a única llengua oficial als territoris dels Països Catalans sotmesos a la corona espanyola; en canvi, durant tots els períodes del segle xviii en què van dominar Menorca, els britànics no van oposar-se mai a l’ús oficial del català. La Convenció Nacional va aprovar la idea de l’Abbé Grégoire que a la República Francesa calia erradicar-hi l’ús dels patois, és a dir, de totes les llengües que no fossin el francès. La constitució espanyola aprovada per les Corts de Cadis el 1812 no defineix cap llengua com a oficial d’Espanya però només perquè tothom sobreentenia que arreu d’Espanya no havia d’haver-hi cap més llengua oficial que el castellà, i això mateix van fer les diferents constitucions que va tenir Espanya durant el segle xix. La política lingüística que, en temps de la III República Francesa, va seguir l’escola laica, obligatòria, gratuïta i hexagonal de Jules Ferry va ser, com encara pot veure’s a les parets de l’antiga escola d’Aiguatèbia (Conflent), la de Soyez Propes Parlez Français i de la desaforada i furibunda persecució del català pel règim franquista espanyol ja no cal ni parlar-ne. D’altra banda, a conseqüència, precisament, de tots aquests segles de repressió, avui dia no hi ha ningú a la Catalunya Nord que no sàpiga parlar en francès ni ningú als territoris de la zona espanyola que no domini perfectament el castellà i, per això, actualment, la defensa del català està condemnada a ser sempre una acció política sempre lligada a qüestions de reivindicació nacional. Ara fa cent anys, encara es podien presentar casos de catalans als qui el seu escàs o nul domini del castellà o del francès podia causar-los problemes en la seva vida quotidiana; aleshores, doncs, l’oficialitat del català es podia defensar com una necessitat pràctica, una cosa avui dia del tot impossible.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)