Els regidors del no al català
Als darrers temps del franquisme, quan la precària salut del dictador i el creixement de l’oposició democràtica auguraven canvis polítics en profunditat, la premsa escrita començava ja a permetre’s adoptar postures agosarades,
malgrat els riscos que encara implicava mostrar una actitud combativa contra el règim; per això, els diaris i revistes de Barcelona i de Catalunya en general van bescantar sense embuts i acarnissant-s’hi la decisió del consistori barceloní de rebutjar, en la discussió dels pressupostos al ple municipal del 4 de març de 1975, la proposta del regidor Jacint Soler i Padró de destinar una partida de 50 milions de pessetes —el 0,42% d’un pressupost total d’11.950 milions de pessetes— a la constitució d’una fundació encarregada de vetllar per l’ensenyament de la llengua catalana a la ciutat. A més, l’alcalde de Barcelona Enric Masó i Vázquez havia impedit a Soler i Padró defensar al ple la seva proposta en català, una situació força semblant a la que, ara fa poc, s’han trobat alguns regidors d’Elna (Rosselló), Els Banys (Vallespir), Portvendres (Rosselló), Sant Andreu de Sureda (Rosselló) i Tarerac (Conflent). Al consistori barceloní, doncs, n’hi havia que, a diferència de Soler i Padró, no buscaven pas desactivar l’oposició antifranquista fent-hi algunes concessions sinó que es mantenien ferms en la defensa dels principis doctrinals del règim, igual com el 1939 quan a qui gosava piular se l’enviava, com a mínim, a la presó. La campanya de la premsa i les mobilitzacions populars contra els divuit regidors que, amb el seu vot negatiu, havien impedit que prosperés la proposta de Soler i Padró, van dur a un patètic reguitzell de rectificacions i, al final, per decret, és a dir, sense votació al ple municipal, l’alcalde Masó va habilitar un pressupost, administrat per l’Institut Municipal d’Educació, de 47 milions a l’ensenyament del català a Barcelona. Evidentment, aquesta mesura conciliadora no va ser acceptada per les altes jerarquies franquistes i, el 18 d’agost de 1975, Masó fou rellevat a l’alcaldia per Joaquim Viola Sauret, en qui el règim podia confiar per la seva inflexibilitat.
El passat 30 de gener, a l’Ajuntament de Rubí (Vallès Occidental), la CUP, que només hi disposa de dos regidors, va presentar una proposta d’aportar una quota anual de 1.500 euros a la Bressola, com a mesura de protecció de la llengua catalana a la Catalunya Nord, que comptà amb el suport dels cinc regidors d’ERC però que no va poder prosperar perquè es va trobar amb catorze vots contraris: nou del PSC, tres de Vox, dos del PP i dos dels Comuns. El 1975, hi va haver els divuit regidors del no al català a Barcelona i ara n’hi ha hagut els catorze a Rubí. Amb els elegits de Vox i el PP, no val la pena estendre-s’hi gaire; tots sabem quina mena de política lingüística perpetren els governs de les Illes i del País Valencià controlats per aquestes dues formacions; a més, no és pas cap secret que el PP és l’hereu ideològic del franquisme i, per això, el seu objectiu és aprofitar el marc democràtic per realitzar, en la mesura que resulti possible, el programa de la dictadura, mentre que Vox fa una apologia descarada del franquisme fins al punt que un regidor d’aquest partit a Sant Cugat del Vallès va celebrar l’aniversari de l’entrada de les tropes franquistes al poble el 1939. S’imagina algú a França un elegit congratulant-se de l’arribada al poder del mariscal Pétain i la instauració del Règim de Vichy? La qüestió, lògicament, és la dels regidors del PSC i dels Comuns. Al Parlament de Catalunya, on tot allò que s’hi faci o s’hi desfaci sempre acaba sent notícia, aquestes dues formacions es van comprometre a ajudar la Bressola, però, és clar, en un petit ajuntament de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, on es pot confiar que no es fixi ningú en què s’hi diu o deixa de dir, socialistes i comuns van votar en contra de la Bressola. A part que el PSC és un dels partits del 155, ja veiem fins on arriba el compromís catalanista de les esquerres catalanes d’obediència espanyola; òbviament, aquests regidors socialistes i comuns de Rubí resulten del tot homologables a Jean-Luc Mélenchon, conegut per haver-se’n rigut de l’accent llenguadocià d’una periodista tolosana, o al nacionalisme franco-francès sense concessions de Francis Daspe. Però és que no ha estat només això. El regidor d’Educació i Ocupació i primer tinent d’alcalde de Rubí, Víctor García (PSC) va titllar de protoimperialista la voluntat de la regidora de la CUP de defensar el català a tot arreu des de Salses fins a Guardamar; si lluitar per la normalització d’una llengua dins del territori que en constitueix el domini lingüístic és imperialisme, llavors ja no entenc què deurà ser maldar per imposar el castellà o el francès dins dels Països Catalans. A més, va afirmar que el valencià i el balear són llengües diferents del català i així de tranquil es va quedar; Víctor García és llicenciat en filologia hispànica per la Universitat de Barcelona i professor de secundària en l’especialitat de llengua castellana i literatura; suposo que a la Facultat, a primer curs, li ensenyarien quines són les llengües romàniques i quin domini lingüístic tenen; ja ho sap, doncs, que el moldau i el romanès són la mateixa llengua? D’altra banda, si, com ho afirma a la seva nota de disculpa, de debò desconeixia l’existència del debat sobre la unitat del català i no havia sentit dir mai la paraula “blaveros”, potser resulti legítim demanar-se si Víctor García viu a la Lluna de València. Al final del text de Víctor García, hi podem llegir aquestes paraules «Des de Rubí continuarem impulsant, com ja fem, polítiques per impulsar i protegir la llengua i fer-la més forta», que per mi no tenen cap mena de credibilitat a no ser que l’Ajuntament de Rubí decideixi col·laborar amb la Bressola; igualment, les afirmacions de catalanitat que García fa en el seu text tenen el mateix valor que les que, el 1975, van fer els regidors barcelonins que havien votat contra el català.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)