L’any Franco
Commemorar els vuitanta anys de l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz, tal com es farà d’ací poc, no és pas, evidentment, remoure fantasmes del passat ni, menys encara, voler distreure la gent dels problemes del present,
sinó recordar una cosa que no hauria d’haver passat per evitar que es torni a repetir mai més, una necessitat d’altra banda força urgent vistos els temps que ara corren i la mena de líders que estan arribant al poder tant a Europa com a Amèrica. A Espanya, en canvi, s’ha sentit la del tot previsible cridòria que la commemoració enguany dels cinquanta anys de la mort de Franco no és pas res més que un subterfugi de Pedro Sánchez per desviar l’atenció sobre la feblesa del seu govern, motivada no sols per l’aritmètica parlamentària de les corts espanyoles sinó també per la seva mala gestió i pels escàndols de tota mena que l’assetgen. Tanmateix, l’arrel del problema és molt fàcil d’entendre; així com Europa i el món contemporani es basen en la condemna rotunda i sense pal·liatius dels règims polítics que van fer possible una aberració criminal com la d’Auschwitz, el fonament de l’Espanya d’avui dia no és pas la condemna del franquisme sinó el gran pacte per la democràcia a què, després de la mort de Franco, van arribar els sectors més lúcids i pragmàtics de la dictadura amb l’oposició democràtica, fins aleshores clandestina i perseguida, el qual va tenir com a resultat allò que en diem el Règim del 78 en referència a l’any en què va aprovar-se l’actual constitució espanyola, vaja com si de la V República Francesa se’n volgués dir el Règim del 58. Naturalment, no sé pas si, en el seu dia, es va fer a França cap commemoració del cinquantè aniversari de la mort del mariscal Pétain.
Com que enguany també farà vuitanta anys de la mort de Hitler, podem entretenir-nos jugant a imaginar-nos què hauria passat si la liquidació del nazisme s’hagués fet a l’espanyola. Lògicament, llavors, en l’Alemanya actual, la condemna del nazisme fóra un fet exclusiu de l’esquerra; fins que el 1939 va començar la II Guerra Mundial, l’únic país que dominaven els nazis era Alemanya; com és lògic, doncs, havien de ser necessàriament alemanys els reclusos dels camps de concentració existents aleshores, com ara el de Dachau, obert a les rodalies de Múnic poc després de l’arribada de Hitler al poder; per tant, més d’un alemany d’avui dia deu haver-hi que, a casa seva, li hagin explicat que, en temps del III Reich, algun dels seus avis o besavis el van tancar en un camp de concentració. Ara bé, en els sectors conservadors i de dretes, no necessàriament extremistes ni antieuropeus, inevitablement se sentiria la cantarella que Hitler es va equivocar en moltes coses —d’ací que perdés la guerra— però això no significa pas que tot ho fes malament o que tot fos dolent; al capdavall, el 1933, després de l’incendi del Reichstag, va ser ell qui va saber aturar la revolució que els comunistes tenien preparada. Certament, en temps de la guerra, a Auschwitz hi havia un camp de presoners que, com és natural, no era pas un balneari, però tota la llegenda negra que se n’ha creat ve de les històries que van explicar-ne els Aliats que, a continuació, van ocupar i sotmetre Alemanya després d’haver-la destruïda amb l’acarnissament dels seus bombardeigs. Com sabem, des de bon principi, la República Federal Alemanya, instaurada a l’Alemanya Occidental el 1949 i al conjunt del país amb la reunificació de 1990, va proposar-se evitar que s’arribés a una situació com aquesta i, per això, totes les generacions alemanyes escolaritzades després de la fi de la II Guerra Mundial se les ha educades en la condemna i el rebuig total al nazisme; d’altra banda, avui dia a Alemanya és delicte tant negar l’Holocaust com fer apologia de Hitler i els nazis. A Espanya, en canvi, durant la Transició Democràtica, la pretesa legitimitat del franquisme no es va posar pas en qüestió; senzillament, quaranta anys després, els temps havien canviat i, com que, lògicament, el món de 1977 ja no era el de 1939, calia modificar el sistema polític que Franco havia imposat després de la Guerra Civil. Els jerarques del règim no eren pas estúpids i, per això, no els va costar gaire adonar-se que el canvi polític només era possible si es negociava amb l’oposició democràtica, és a dir, amb aquells que fins aleshores havien perseguit i reprimit per rojos i subversius, i, d’altra banda, la pressió popular els va obligar a fer bastantes més concessions de les que, en principi, havien comprès que havien de fer, però, el fonament del pacte polític que va dur al Règim del 78 va ser deixar de banda la discussió sobre el caràcter criminal del franquisme i, sobretot, oblidar que el seu origen no n’era pas cap d’altre que un cop d’estat contra la II República Espanyola, un estat de dret basat, precisament, en els principis del constitucionalisme i la democràcia; en resum, que el franquisme havia estat la manera més dolorosa de fer la transició de la democràcia a la democràcia.
A les guerres de Iugoslàvia, tant la que va donar-se a partir de l’ocupació alemanya de 1941 com les de 1991-2001 que van dur a la dissolució de l’estat, van practicar-se neteges ètniques en què es matava gent pel sol fet de pertànyer a un determinat grup ètnic: serbis, croats o bosnians; d’una manera semblant, la Guerra Civil Espanyola va ser una gran operació de neteja política; per tant, no es massacrava gent per pertànyer a cap grup ètnic en concret sinó per identificar-se amb unes determinades idees polítiques, i els militars que, el juliol de 1936, s’alçaren contra el govern espanyol tenien clar des de bon principi que els que no simpatitzessin amb la seva sedició calia eliminar-los. Com va ser possible que després d’haver-se passat segles convivint, serbis, croats i bosnians comencessin un dia a matar-se els uns als altres? Quina mena de gent deurien ser els iugoslaus, oi? A Espanya, els ciutadans de diferents opinions polítiques també va conviure fins que, arran del cop d’estat del 18 de juliol de 1936, tot va saltar enlaire i no es va començar a redreçar fins quaranta anys després. A França, els jueus també van poder viure tranquils fins que, durant el règim de Vichy, les autoritats franceses els van tancar als camps de concentració de Drancy o de Ribesaltes per lliurar-los als nazis. Commemorar els cinquanta anys de la mort de Franco hauria de servir per afirmar una cosa molt simple i senzilla: els horrors de la Guerra Civil i del franquisme no haurien d’haver passat i una cosa com aquella no s’ha de repetir mai més, però, és clar, com que el fonament de l’actual règim polític espanyol no és pas la condemna del franquisme, una cosa tan fàcil com aquesta resulta impossible.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)