Orgull xarnego
Evidentment, per la seva connotació despectiva que en fa un insult, qualsevol persona normal i educada evita l’ús de la paraula «xarnego», de la mateixa manera que no troba pas correcte parlar de «moros», «gavatxos», «ianquis», «sudaques», etc.
A més, com s’ha afirmat i proclamat un nombre infinit de vegades, el catalanisme no parteix en absolut de la base que tenir orígens familiars forasters constitueixi un obstacle insalvable per ser reconegut com a català; al capdavall, raça catalana n’hi ha una però és de burros i no pas de persones. Pels volts de la Diada de 1982, algú es va entretenir a empastifar tot Barcelona de pintades amb el lema «Fora Xarnegos», cosa que tot el catalanisme, des de l’autonomisme majoritari de Jordi Pujol fins a l’aleshores minoritari independentisme, ho va condemnar sense reserves; d’altra banda, ja aleshores van córrer veus que tot es tractava d’una acció de «falsa bandera», és a dir, impulsada per algú aliè al catalanisme amb el propòsit de desacreditar-lo; cal celebrar el seu fracàs. A què pot treure cap, doncs, l’orgull xarnego que va manifestar a la gala dels Gaudí Eduard Solà en recollir el premi a millor guionista per «Casa en flames»? Naturalment, no em sento pas avergonyit que la meva àvia paterna fos originària de Tamajón (Guadalajara) i que la meva llengua de relació amb ella fos sempre el castellà, però em sembla obvi que no tindria pas sentit fer-ne una mena de targeta de presentació a no ser, és clar, que pretengués o bé fer-me acceptar dins d’un col·lectiu on la catalanofòbia fos una moneda corrent o bé justificar l’actitud de considerar una cosa aliena, estranya o fins i tot hostil la llengua i cultura catalanes malgrat haver nascut a Catalunya i haver-hi residit tota la vida. Naturalment, si a algú se li acudís discutir-me la condició de català per la procedència de la meva àvia, aquella persona seria un poca-solta i prou. Que potser a Eduard Solà li sembla que els seus orígens familiars castellans li confereixen alguna mena de condició especial? Fóra lògic que, per exemple, Matthew Tree es manifestés orgullós del seu origen anglès? Ara fa anys, en la vida municipal barcelonina hi havia un regidor anomenat Josep Bou que reivindicava tenir setze, trenta-dos, seixanta-quatre o no sé pas quants cognoms catalans, és a dir, que era un català de pura soca i arrel, però, com recordem, això ho feia per justificar la seva opció espanyolista de militar al PP i el seu passat com a membre de la Legió Espanyola; lògicament, la millor rèplica que se li podia fer era observar-li que per afiliar-se a un partit catalanista no cal de cap manera superar una prova de puresa de sang consistent a demostrar uns orígens catalans immaculats; d’altra banda, Bou es va fer famós pel seu histrionisme i els seus estirabots; per això, cal suposar que si el PP el va retirar de la circulació deuria ser perquè els pallassos estan molt bé i fan molta gràcia, però al circ. A les Illes, certs quadres del PP es vanten de ser descendents directes dels repobladors dels temps de Jaume I, i, per tant, segons ho consideren, no ha de venir ningú a dir-los què és ser mallorquí, menorquí o eivissenc, sobretot si és descendent de forasters.
Segons un documental emès ara fa unes setmanes a TV3, si el dramaturg Àngel Guimerà no va aconseguir el Nobel de literatura fou per les suspicàcies que, en el seu moment, va haver-hi envers un autor que escrivia en una llengua no estatal i que, a més, s’identificava amb el catalanisme. Un dels col·laboradors del diari digital barceloní Crónica Global, portaveu i butlletí del Vichy catalán, hi va respondre amb un article on, així de ras i curt, afirmava que Guimerà no era Ni Nobel ni catalán i això ho argumentava assenyalant un fet que, com és obvi, tothom sap: Àngel Guimerà i Jorge —aquest era el seu nom complert— va néixer a Santa Cruz de Tenerife (Illes Canàries) i la seva mare era canària; a més, recordava l’articulista, Guimerà sempre va sentir un vincle emocional envers la seva illa natal on, d’altra banda, va residir fins que, quan tenia vuit anys, la seva família s’establí al Vendrell (Baix Penedès). Què pretenia l’articulista aquest? Sostenir que Guimerà no era pas català sinó canari, potser? D’altra banda, al seu text hi podem llegir que el 2024 va complir-se el centenari del naixement de Guimerà; només que hagués fet un mínim esforç de recerca a internet, hauria pogut veure que Guimerà va néixer el 1845 i que 1924 va ser l’any de la seva mort. Per cert, és la sardana un ball andalús? Ho dic perquè, com també tothom sap, el cèlebre compositor Pep Ventura (1817-1875) va néixer a Alcalá la Real (Jaén). No ho sé pas, ni tampoc m’importa gaire, si l’autor de l’article que he comentat sap que l’actriu Mònica López, una de les estrelles de l’escena catalana, va néixer a les Canàries i va arribar a Barcelona sense saber un borrall de català, però que de seguida és va preocupar d’aprendre’l. Ara ja només ens deu quedar per sentir que Quim Monzó no és català perquè la seva mare era andalusa.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)