En la mort de Jean-Marie Le Pen
Comencem expressant-li el nostre sentit i profund condol a Louis Aliot que, per raons força comprensibles, en deu d’estar molt afectat.
A més, aquest luctuós esdeveniment s’ha afegit al tràngol que estan passant ell i tota una colla de dirigents del Rassemblement national (RN) més, entre els quals Marine Le Pen, d’haver de preparar la seva defensa per al judici que el proper 31 de març se celebrarà contra els acusats d’haver contractat a càrrec del Parlament Europeu entre el 2012 i el 2017 uns empleats que, en realitat, no treballaven pas per a l’Eurocambra sinó només per al Front National; li disculparem, doncs, si en aquests mesos baixa encara més la seva dedicació als afers del consistori de Perpinyà perquè en unes circumstàncies com aquestes, en què, a més, encara falta molt de temps per a les properes eleccions, no és pas moment de perdre el temps amb foteses municipals. Segurament deu ser la tribulació que ara està patint que li ha fet perdre l’oremus fins al punt d’arribar a acusar el diari l’Humanité d’haver col·laborat amb els alemanys durant la II Guerra Mundial; com és evident, si hagués pogut examinar la situació amb calma i serenitat hauria pogut informar-se que entre 1941 i 1945 quinze empleats d’aquest rotatiu van ser assassinats pels nazis. També es deuen haver afanyat a acompanyar-lo en el sentiment els dirigents de Vox —el partit de l’extrema dreta espanyola, amb moltes afinitats ideològiques, doncs, amb el RN i també amb Reconquête— que el van convidar a un acte polític de les darreres eleccions autonòmiques del Principat a Cornellà de Llobregat on va constituir-se en defensor de les essències franco-franceses del departament dels Pyrénées Orientales, qüestionades pel pervers instint imperialista i expansiu del nacionalisme català; evidentment, a Vox deurien felicitar-lo per tots els pals a les rodes que s’ha dedicat a anar posant a l’obertura a Perpinyà del liceu català de la Bressola. A Catalunya, uns altres que també deuen d’estar de dol per la mort de Jean-Marie Le Pen són alguns dirigents de l’extrema dreta independentista, un moviment que sembla haver cristal·litzat en el partit Aliança Catalana de Sílvia Orriols, els quals després d’afirmar que si visquessin a França votarien el RN, així de tranquils i de descansats es van quedar perquè, segons sembla, no veuen pas que, a la Catalunya Nord, l’anticatalanisme del RN és tan visceral i agressiu com ho és el de Vox al Principat, al País Valencià i a les Illes; aprendre on és realment la frontera entre Catalunya i França no em sembla pas que sigui tan complicat; amb el nivell que tenen, ves que no es pensin que Llívia és un poble francès conquerit pels catalans.
Com que, durant dècades, Jean-Marie Le Pen va ser el referent principal de l’extrema dreta xenòfoba, racista i demagògica no sols a França sinó arreu d’Europa, també deuen estar tristos i compungits per la seva pèrdua Giorgia Meloni i tots els que a Itàlia reivindiquen descaradament el llegat de Mussolini; que lluny que queda, doncs, el moment en què el cadàver del Duce, afusellat pels partisans que l’havien capturat mentre fugia disfressat, fou exposat a Milà per a escarni públic. El model social que abans el FN i ara el RN proposen per a França és, en realitat, el de la Rússia de Vladímir Putin i el de l’Hongria de Viktor Orban, els quals, doncs, ara també deuen d’estar afligits. Com és lògic, el condol per la mort de Jean-Marie Le Pen igualment cal fer-lo extensiu a tota la colla de negacionistes de l’Holocaust i de la col·laboració del règim de Vichy en la persecució dels jueus pels nazis, com a tots aquells que no donin gaire importància a la massacre que el 10 de juny de 1944 van perpetrar les forces d’ocupació alemanyes al poble d'Oradour-sur-Glane.
Evidentment, allà a l’altre món en deuen ser uns quants els que li deuen haver organitzat una festa de benvinguda. Ens hi podem imaginar Pierre Sergent, el general Raoul Salan acompanyat de tota la plana major de l’Organisation de l'armée secrète (OAS), François Mitterrand, ministre de l’interior en temps de la Guerra d’Algèria, quan Jean-Marie Le Pen, i molts d’altres més, a Algèria torturaven qui els semblava perquè quan es tracta de defensar França tot s’hi val. Al convit no hi podran faltar, com és lògic, Pierre Bousquet i Léon Gaultier, els antics combatents de les Waffen-SS que, juntament, amb el neonazi François Duprat i l’antic membre de l’OAS Roger Holeindre van participar en la fundació del Front National el 1972. També hi seran presents, no ens en podem oblidar, l’advocat d’extrema dreta Jean-Louis Tixier-Vignancour, defensor de Céline i del general Salan, que, a l’elecció presidencial de 1965, va tenir Jean-Marie Le Pen com a cap de campanya, i l’antic membre d’organitzacions d’extrema dreta del règim de Vichy Pierre Poujade, impulsor del moviment populista, demagògic i antiparlamentari on el jove Le Pen va començar la seva carrera política esdevenint diputat de l’Assemblea Nacional amb vint-i-set anys; potser ara no existiria el RN si en el seu moment no hi hagués hagut el poujadisme. A la festa, segur que també s’acostarà a saludar-lo Jacques Chirac per agrair-li que haver-lo tingut com a rival en la segona volta de l’elecció presidencial del 2002 el va ajudar força a obtenir el segon mandat.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)