La gent hi és
Ara fa a la vora de cinquanta anys, molta gent sortia al carrer a córrer davant dels grisos —la policia espanyola que en aquells temps duia un uniforme d’aquest color— a cridar «Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia»,
bo i exposar-se a rebre un cop de porra, un impacte de pilota de goma o acabar detingut a comissaria, amb tot el que això podia significar, sobretot quant a mals tractes i vexacions, a part de les conseqüències penals que se’n poguessin derivar. I, com sabem, el lema de la multitudinària manifestació de la Diada de 1977 fou, precisament,«Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia». Aleshores, doncs, l’autonomisme dinamitzava la societat catalana perquè a molta gent li semblava obvi que amb una Catalunya autònoma dins d’una Espanya democràtica es podrien revertir tots els mals causats per quatre dècades de franquisme. Anys després, l’autonomisme continuava sent engrescador; per això, Jordi Pujol, que d’independència no en volia ni sentir parlar, aconseguia guanyar les eleccions prometent un progressiu desenvolupament de l’autonomia amb què s’aconseguiria superar les limitacions que encara es patien. La culminació de l’autonomisme fou, evidentment, el procés de reforma de l’Estatut del 2005-2006, en què es pretenia incrementar l’autogovern de Catalunya però sense trencar amb el marc legal espanyol regulat per la constitució de 1978. Avui dia, en canvi, l’autonomisme és el principal ingredient de la grisor soporífera amb què Salvador Illa pretén anestesiar-nos i és lògic car, després del procés independentista, l’autonomisme consisteix únicament a resignar-se amb el que hi ha perquè o bé no es vol aspirar a més, tal com és el cas de partits com el PSC, els Comuns i segurament també el PP, o bé perquè, tal com ho deuen veure a Junts, ERC i la CUP, en el seu moment, és a dir, en els bons temps de la revolució dels somriures, es va intentar fer realitat el somni de la República Catalana però com que Espanya hi va respondre posant-se a repartir garrotades a tort i a dret, millor tornar al peix al cove o al qui dia passa any empeny i no complicar-se la vida que al capdavall només són quatre dies que hi som.Arribats ací, podem preguntar-nos si de debò, comptant, com és obvi, amb la imprescindible ajuda dels independentistes capats, altrament dits neoautonomistes, ha aconseguit Salvador Illa imposar a Catalunya una mena de pau del cementiri que realment serveixi per girar full del procés independentista. Per començar, en la darrera edició de la Patum de Berga, quan encara no era president però es considerava molt probable que ho arribés a ser, Illa va ser rebut amb xiulets i crits d’independència; després, el passat 6 d’octubre, a la final del Concurs del Castella celebrat a la Tarraco Arena Plaça de Tarragona, el primer acte a què assistia com a president, Illa va haver d’empassar-se una exhibició d’estelades i una cridòria eixordadora d’independència, tal com per Sant Esteve li va passar al concert del Palau de la Música; d’altra banda, també podem comentar que dissabte passat, en una trobada del joc del quinto o de la quina celebrada al casal La Gueralda de Vilafranca del Penedès el crit que més es va sentir va ser el de «Puta Espanya» del tot a joc amb la gran estelada que decorava el local. La gent, doncs, hi és; per tant, tot sembla indicar que en les eleccions catalanes del darrer 12 de maig, el derrotat no va ser pas l’independentisme sinó el neoautonomisme, el qual hauria rebut un fort aval si ERC, Junts i la CUP haguessin pogut formar govern perquè disposessin de majoria absoluta al nou parlament. L’independentisme, doncs, està fora del Parlament però no pas, tal com s’esdevenia durant la dècada de 1980, perquè a Catalunya no hi hagi independentistes sinó perquè no hi ha cap partit que vulgui ser independentista, que és diferent. Ser independentista és una cosa tan senzilla i tan simple com assumir —i dir-ho d’una manera clara i explícita— que, com que Espanya no està gens disposada a seguir el model del Canadà amb el Quebec o el del Regne Unit amb Escòcia, el preu de la República Catalana serà, si fa o no fa, semblant al que, ara fa gairebé mig segle, van haver de pagar-se per aconseguir la Llibertat, l’Amnistia i l’Estatut d’Autonomia. I mentre no sorgeixi un partit independentista, Salvador Illa pot eternitzar-se com a president de la Generalitat de Catalunya, i si per la raó que fos plegués, llavors en posaran un altre d’igual o de més ensopit encara. Ara per ara, l’única cosa que sembla que puguem fer és anar aconseguint que el neoautonomisme desaparegui de l’escena política catalana i, segons les enquestes, potser ens n’estem sortint. Al capdavall, si no estem disposats a acceptar un estat opressor, menys hem d’estar-ho a admetre uns dirigents polítics que ens diuen que els hem de votar a ells no pas perquè ens agradin sinó perquè, segons ells, si no no hi ha res més.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)