A qui votaria?
Al Quebec, l’opció de la independència va ser derrotada al referèndum celebrat el 30 d’octubre del 1995; llavors, veient quin havia estat el mandat del 30 d’octubre, als partits independentistes no els va quedar més remei que deixar de banda separar-se del Canadà;
lògicament, va esvair-se amb rapidesa tota l’efervescència política i la mobilització social que hi havia mentre semblava que la independència era a tocar, cosa que, com és natural, es va traduir en un retrocés del vot als partits independentistes perquè el seu projecte l’havien deslegitimat les urnes. I en una situació semblant, per no dir idèntica, es van trobar els independentistes d’Escòcia després d’haver perdut el referèndum d’autodeterminació del 18 de setembre del 2014 perquè, segons el mandat del 18 de setembre, a Escòcia cal acceptar el marc nacional del Regne Unit i prou. Evidentment, si a Catalunya l’1 d’octubre del 2017 s’hagués celebrat un referèndum en condicions normals, és a dir, com les d’Escòcia el 2014 i del Quebec el 1980 i el 1995, i la independència hi hagués estat vençuda, llavors, en aplicació del mandat de l’1 d’octubre, als partits que formaven la coalició Junts pel Sí no els hauria quedat més remei que declarar finalitzat el procés independentista iniciat amb les consultes del 2010 i tornar a emmotllar-se al sistema autonòmic espanyol, sense que no els en pogués fer retret ningú perquè el veredicte de les urnes hauria estat el que hauria estat i punt. Així doncs, podem protestar i revoltar-nos contra el neoautonomisme català que venim patint des de fa set anys, simplement, perquè al seu origen no hi ha pas un posicionament del poble català en contra de la independència que deslegitimi el projecte de la República Catalana, sinó simplement una reacció poruga i acomodatícia dels dirigents dels partits independentistes catalans a la resposta repressiva que va donar Espanya el 2017, és a dir, als independentistes catalans ens han derrotat els nostres mateixos, és a dir, aquells en qui havíem confiat la missió de fer realitat la República Catalana. Al Quebec i a Escòcia, els dirigents independentistes van quedar en entredit per no haver sabut guanyar el referèndum, però a Catalunya, per haver sabotejat ells mateixos el projecte independentista a partir del moment en què a Espanya van aplicar l’article 155.
Partint d’aquesta base, ara que ha finalitzat amb victòria d’Oriol Junqueras en segona volta el congrés extraordinari que, suposadament, havia de renovar ERC i havia de servir també per replantejar l’estratègia del partit de dalt a baix després de la darrera patacada electoral, he decidit sotmetre’m a una mena d’autoenquesta on em pregunto a qui votaria si demà hi hagués eleccions. Evidentment, l’actuació d’ERC durant els governs de Quim Torra i Pere Aragonès ens han de portar a la conclusió que un hipotètic, tot i que no pas factible en la vida real, parlament de Catalunya amb una molt còmoda i folgada majoria absoluta d’ERC no ens portaria pas a la independència; com a molt, demanarien formalment la celebració d’un referèndum, a Espanya no es dignarien ni a respondre-hi i ací s’acabaria tot perquè, tal com va quedar clar el 2017, a Catalunya la independència només és possible mitjançant un enfrontament directe amb Espanya que ERC no està gens disposada a emprendre. Junqueras parla sovint dels anys que es va haver d’estar tancat a la presó, però, és clar, mira d’amagar que si el van empresonar va ser perquè, quan el jutge espanyol de torn el va cridar a declarar, ell, amb una actitud dòcil i submisa del tot impròpia d’un independentista, s’hi va presentar però va tenir la mala sort que el jutge li decretés presó incondicional. Òbviament, l’actuació de Carles Puigdemont des de l’exili va ser infinitament millor que la d’Oriol Junqueres, més que res perquè pitjor ja no hauria pogut ser, però ara ens trobem que Junts segueix el mateix camí neoautonomista que ERC. Aliança Catalana? Com que el 2017 no hi eren, ara poden criticar qui els sembli i dir tot allò que vulguin, però, a part de la repugnància de donar el vot a un partit de l’extrema dreta xenòfoba, ens trobem que, amb tota la seva xerrameca, Sílvia Orriols no sembla pas assumir una estratègia d’enfrontament directe amb Espanya. Les companyes i companys de la CUP? Caldria veure si en una de les seves assemblees participatives voten a favor de lluitar contra Espanya amb la mateixa tenacitat amb què lluiten contra Israel o de si arriben a la conclusió que elles i ells s’han de dedicar a la independència de Catalunya i no pas a alliberar el poble palestí.
Contra l’independentisme no hi ha millor antídot que el neoautonomisme que ERC, Junts i la CUP han vingut practicant des del 2017. Molt em temo, doncs, que per aconseguir la independència hem de començar esborrant aquests partits del mapa i mirant que en surti un que digui clarament i sense embuts que tot això dels processos d’independència, les estructures d’estat, les revolucions dels somriures, els viatges a Ítaca i les taules de diàleg són romanços perquè tot es redueix a, primer, proclamar la independència al Parlament i, immediatament després, sortir tots al carrer a defensar la República Catalana entomant cops de porra, impactes de pilotes de goma, pots de fum i el que calgui. I si no hi estem disposats perquè ens fa por, no passa res perquè llavors no tindrà dret ningú de voler privar-nos de gaudir de la soporífera tranquil·litat que ens dóna Salvador Illa.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)