A deu anys de la consulta del 9-N
El PSC no va voler participar en l’acte que, dimarts passat, va organitzar el Parlament de Catalunya per commemorar el desè aniversari de la consulta sobiranista del 9 de novembre del 2014; per això, malgrat el seu càrrec, Salvador Illa no hi va acudir pas.
Cap problema, perquè Illa o qualsevol altre dirigent del PSC hi haurien estat tan fora de lloc com el torero aquell de Vox en un acte de celebració del centenari de Vicent Andrés Estellés o de la publicació impresa del Tirant lo Blanch el 1490 i, sobretot, com Carlos Mazón en un acte de record i homenatge a les víctimes de la DANA. Evidentment, tothom s’hauria preguntat què hi havia de fer o de representar un partit del 155 en un acte de celebració d’una de les principals fites del procés independentista català, com va ser-ho la consulta on es convocà els catalans a decidir lliurement sobre el futur del seu país, pronunciant-se sobre si volien o no que Catalunya esdevingués un estat i, en cas afirmatiu, si aquest estat havia de ser independent o no, d’ací que se’n digués la consulta del Sí-Sí. Josep Rull, que, com a màxima autoritat a la cambra catalana, presidia l’acte, hi va reivindicar el "patrimoni immaterial col·lectiu" que va representar el 9N, que, tal com va qualificar-lo, fou un "doll d'optimisme, esperança, fermesa i determinació" i, doncs, "n’hem de ser marmessors". Unes paraules molt ben dites si no fos perquè tot allò que va representar primer el 9N i, després, l’1 d’Octubre se’n va anar en orris a conseqüència del gir neoautonomista que van emprendre tots els partits independentistes després de la resposta repressiva espanyola del 2017. Bé deu ser lícit demanar-se si la gent que va participar en el 9N, en totes les mobilitzacions del procés i en l’1O ho hauria fet igualment si hagués sabut que tot acabaria en foc d’encenalls perquè quan, ensenyant les dents, Espanya demostrés, d’una manera clara i rotunda, que de revolució dels somriures res de res, els dirigents polítics de l’independentisme s’arronsarien i desarien a les golfes dels mals endreços la República Catalana votada pel Parlament de Catalunya el 27 d’octubre del 2017. Si, com va dir Artur Mas, les "mobilitzacions populars continuades", l'"objectiu compartit" de l'exercici del dret a decidir, la suma de gent molt diversa i uns lideratges que superaven les "fronteres limitades del partits polítics" van ser les virtuts del procés independentista, el vici ja sabem quin va ser: la política seguida pels dirigents independentistes a partir de l’aplicació de l’article 155. Igualment, va assegurar que el sentit del 9N és encara viu, perquè "segueix sent vigent la voluntat de passar de l'autonomia a la sobirania", malgrat —hauria hagut d’afegir-hi— la nul·la voluntat d’ERC, Junts i la CUP de fer efectiva aquesta voluntat, expressada clarament a les urnes no sols en l’1O sinó també en les eleccions catalanes del 2017 i del 2021. Si a l’ex-president Mas li sembla que "Sempre hem de conèixer el límit de què és possible, no per aturar-nos-hi, sinó per intentar l'impossible en les millors condicions", llavors tots hem vist com en els darrers set anys l’independentisme institucional ha fet just al contrari. Carme Forcadell va recordar les figures de Muriel Casals (1945-2016), presidenta d'Òmnium Cultural el 2014, i de l’ex-president del Parlament Joan Rigol (1943-2024), coordinador del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, per dir-ne que "sense ells tot hauria estat més difícil". Així mateix, va explicar que el 9N fou possible gràcies al "treball coordinat" de les institucions i la societat civil organitzada, i asseverà que aquella consulta va ser una "gran victòria" i un "assaig" per a l'1O els resultats del qual no es van aplicar perquè Forcadell, aleshores presidenta del Parlament de Catalunya, en ser cridada a declarar per la justícia espanyola s’hi va presentar amb una actitud del tot dòcil i submisa —completament incompatible amb l’esperit de l’1O—, esperant que així li tindrien alguns miraments però el jutge li va decretar presó incondicional, mala sort, doncs. En realitat, a Catalunya s’han viscut dos processos: l’independentista, encetat el 2010 amb la gran manifestació de protesta contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, i finalitzat el 2017 amb l’1O, i el neoautonomista que començà amb les eleccions del desembre del 2017 i ha culminat en els darrers comicis amb la investidura de Salvador Illa. El procés independentista, el van liquidar els mateixos dirigents polítics que, anant a remolc del clam del carrer, l’havien iniciat; per tant, no té sentit intentar reprendre’l. Ara bé, no es tracta pas d’iniciar cap nou procés perquè per arribar a la independència, n’hi ha prou que, a les properes eleccions catalanes, guanyi per majoria absoluta un partit o moviment que faci votar al Parlament una declaració unilateral d’independència i que, després, cridi la gent a sortir al carrer a defensar la novella República Catalana; així de simple i de senzill. I si van maldades, és a dir, si la repressió espanyola acaba imposant-se, llavors, per gestionar una institució autonòmica com la Generalitat de Catalunya ja hi ha Salvador Illa que, com podem veure, ho fa força bé, més que res perquè no té cap sentit criticar algú per no ser allò que no és i que, a més, no pretén ser, cosa que, segons em fa l’efecte, no pot dir-se pas dels presidents Quim Torra i Pere Aragonès. Ara fa set anys, quan, després d’haver suspès arbitràriament el Parlament de Catalunya, el govern espanyol va convocar eleccions catalanes per al desembre del 2017, que els partits independentistes hi participessin es va justificar dient que no es podia regalar pas el Parlament a l’espanyolisme. La veritat, però, vist què és el govern d’Illa i què van fer Junts i ERC al govern de la Generalitat entre el 2018 i el 2024, em sembla que més hauria valgut que els partits independentistes no haguessin participat a les eleccions del 2017.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)