11 de novembre, res a celebrar
A Catalunya no celebrem pas Halloween perquè per veure fantasmes ja tenim el 12 d’octubre.
No negaré pas que aquest sigui un dia en què de fantasmes, espectres i espectacles de por se’n vegin molts i aprofito ara per recordar que així serà cada any fins que arribi la República Catalana. Naturalment, però, si no estigués tan lamentablement estès l’error de confondre Catalunya amb el Principat, tothom sabria que a Catalunya hi ha també un altre dia d’haver de veure i patir fantasmes i monstres horripilants: l’11 de novembre, una diada tan odiosa com la del 12 d’octubre.
Segons ens informen a la web d’una ciutat que es defineix com la rayonnante, on podem veure un escut amb Sant Joan i les quatre barres de sang i or però no hi trobem pas enlloc la versió en català, la commemoració de l’armistici de la I Guerra Mundial l’11 de novembre és una diada d’homenatge a tous les morts pour la France. El 1914, allà a Sarajevo van pelar-ne un que a Àustria era molt important; no sabem pas ben bé per què i no sembla que tingui —o tingués— gaire importància; llavors, després d’haver fet els seus càlculs i càbales, els manaies de la République van arribar a la conclusió que els podia convenir ficar-se en una guerra contra Alemanya, Àustria i uns quants països més; lògicament, com ja ho deien Napoleó i Lluís XIV, per poder fer la guerra cal tenir soldats i aquest problema el van resoldre d’una manera molt senzilla: obligar tots els homes joves a deixar-ho tot per anar a l’escorxador de les trinxeres i si algun feia l’orni o el repatani, se l’afusellava per desertor i prou. Vet ací, doncs, els morts pour la France que s’homenatja cada any el Dia de l’Armistici; més aviat escauria dir-ne morts par la France. Va haver-hi departaments que els va tocar més el rebre que d’altres; així per exemple, el poble d’Orellà (Conflent) presenta l’índex de morts pour la France més alt de tota la République; ves què els havia d’importar a aquells pobres conflentins l’assassinat de Sarajevo i les fronteres d’Alsàcia i Lorena. Orellà va perdre els seus joves i França va guanyar uns quants morts més per poder exhibir-los com a herois sacrificats abnegadament per la Nació, cosa que, òbviament, serviria a més per afirmar el discurs nacional franco-francès que, com podem veure, a més d’opressor i anticatalà és força tètric i macabre, del tot digne, doncs, de l’època del Halloween. A la Catalunya Nord, quan els elegits surten a participar en el patètic i fastigós espectacle del Dia de l’Armistici bé se’ls hauria de demanar que diguessin unes quantes paraules en la llengua que parlaven les víctimes d’individus tan sinistres com Raymond Poincaré, Georges Clemenceau, Ferdinand Foch i també de Josep Joffre a qui ser fill de Ribesaltes no l’eximeix pas de la culpa d’haver-se passat uns quants anys enviant nois a la mort. Com ja ens ho podem figurar, si avui dia, més de cent anys després, se celebra l’armistici de 1918 és únicament perquè aleshores França va quedar en el bàndol dels vencedors. Ho sabíeu que, per celebrar la victòria, Poincaré i Clemenceau van fer una gira triomfal per Alsàcia i Lorena? Doncs ara ja ho sabeu. I els morts? Això rai, ja se’ls faria cada any un solemne homenatge com gloriosos lluitadors caiguts per França. Per cert, enguany, quan ha sortit a fer la comèdia negra dels morts pour la France, segur que Louis Aliot no se’l veia pas amoïnat pels problemes judicials amb què es troba pels tripijocs que va fer al parlament europeu contractant uns treballadors que cobraven dels pressupostos de la cambra però, en realitat, només feien feina per al seu partit? Ja me’n faig càrrec que en moments solemnes i patriòtics no s’ha de pensar pas en misèries humanes com aquesta. I els mainatges a qui es fa acudir a l’acte, que potser es tracta d’avisar-los que ells també poden acabar inscrits a la llista dels morts pour la France? Igual com al Sud es rebutja el 12 d’octubre perquè és moralment repugnant celebrar un genocidi com ho va ser la conquesta d’Amèrica pels espanyols, a la Catalunya Nord el catalanisme hauria de proclamar que no està disposat a celebrar una matança que es va prolongar durant quatre anys simplement per les conveniències polítiques dels poders francesos. Avui dia, a Espanya encara creuen que són els pobles d’Amèrica que els haurien de donar les gràcies per haver-los colonitzat i a França estan del tot convençuts que a Orellà haurien d’estar ben cofois i orgullosos del gran nombre de nois del poble que van morir a les trinxeres franceses de Verdun, Ypres, el Somme, el Marne, etc. A la Catalunya Nord, l’11 de novembre hauria de ser el dia de l’homenatge als únics i veritables herois catalans de la Gran Guerra: els desertors, és a dir, aquells que van fugir a l’altra banda de la frontera, simplement, perquè no volien participar en un carnatge tan absurd com repugnant; llàstima, però, que no en fossin gaires. I al País Valencià? Doncs ara per ara, tot continua igual. Carlos Mazón donant les excuses més inversemblants i ridícules que es pugui imaginar per aferrar-se al càrrec. Els polítics espanyols, tant els del PP com els del PSOE calculant com s’ho poden fer per treure rèdits electorals de la tragèdia. Els afectats traient fang de les cases i dels carrers amb l’ajuda solidària dels voluntaris sense poder confiar d’arribar a poder cobrar algun una indemnització que els rescabali de les pèrdues materials; de les pèrdues humanes, millor no parlar-ne. I així fins que arribi la següent DANA.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)