La clàusula neoautonomista
D’entre els partits presents a l’actual Parlament de Catalunya, no podem considerar pas neoautonomistes Vox, el PP, el PSC i els Comuns perquè aquestes forces han apostat sempre per la defensa de l’actual marc autonòmic;
en tot cas, podríem dubtar de si Vox és de debò autonomista perquè alguns dels seus dirigents es manifesten partidaris de suprimir les comunitats autònomes i d’instaurar, doncs, a Espanya un centralisme a la francesa. Lògicament, no podem qualificar tampoc de neoautonomista Jordi Pujol perquè per més que el seu catalanisme fes venir basques a molts espanyols, la seva aposta, si més no durant els anys que va ser president de la Generalitat, sempre va ser l’autonomia que, segons ell, era una eina útil per aconseguir la plenitud nacional de Catalunya. Els neoautonomistes són aquells que de cara a la galeria, sobretot quan hi ha eleccions, defensen la independència, un projecte del tot incompatible amb l’autonomia, però, a l’hora de la veritat, encara que disposin de majoria parlamentària suficient per poder dur-ho a terme, no lluiten per assolir la independència sinó que es conformen gestionant les institucions autonòmiques i com que no poden renegar pas de la independència perquè és l’esquer que fan servir per aconseguir vots, es dediquen a ajornar-la per a un futur indefinit i inabastable i, mentrestant, fan passar els seus votants amb raons de taules de diàleg, referèndums acordats i d’altres excuses de mal pagador per aquest estil. Evidentment, si una cosa demostren els esdeveniments dels darrers set anys és que l’antídot més eficaç que hi ha contra l’independentisme no és pas l’espanyolisme agressiu, reaccionari i estripat de Vox, que, com és obvi, no és pas res més que una radicalització del tradicional discurs del PP, ni el conservadorisme immobilista i soporífer de Salvador Illa —i la veritat, no entenc pas com és que el partit que dirigeix es diu socialista, més que res perquè socialisme i monarquia són dos conceptes que, més aviat, no lliguen gaire per no dir gens— ni tampoc l’esquerra sense suc ni bruc dels Comuns sinó el neoautonomisme que, des del 2017, han vingut practicant ERC, Junts i la CUP. Al capdavall, quin millor argument pot haver-hi contra la independència que uns independentistes que renuncien a materialitzar-la? Per tant, la independència no l’aconseguirem pas fins que no hàgim esborrat del mapa el neoautonomisme.
En el congrés que ha celebrat aquest cap de setmana a Calella, Junts ha manifestat que no renuncia pas a la via unilateral per arribar a la independència. Fins ací anem bé, perquè, com és natural, deixar de banda la unilateralitat implica partir de la base que per poder-se constituir en estat propi en forma de república, Catalunya necessita haver-li demanat abans permís a Espanya, cosa que significa negar de ple el dret a l’autodeterminació o, com se’n deia en els bons temps de la revolució dels somriures, el dret a decidir. I ací ve del tot a tomb recordar que tots els països colonitzats per Espanya es van independitzar de manera unilateral i n’hi ha molts que tenen com a festa nacional l’aniversari de la seva DUI. Tanmateix, segons les resolucions del Congrés de Calella, Junts sosté que «la voluntat de fer efectiu el nostre dret a l'autodeterminació, que inclourà si escau la unilateralitat» com també que si la negociació amb l'estat «no dóna fruits o s'allarga de manera estèril», no renuncien «a la plena independència»; així doncs, la via unilateral s’admet però només com a últim recurs si Espanya no s’avé a negociar per les bones. I ací és per on es cau en el neoautonomisme. Certament, ara fa deu o dotze anys, calia concedir a Espanya el benefici del dubte de considerar que, després d’haver deixat enrere el franquisme i portar unes quantes dècades funcionant en democràcia i més de vint anys després d’haver-se integrat a la comunitat europea, potser havia après a resoldre els seus problemes nacionals per la via civilitzada com ho va fer el Canadà amb el Quebec el 1980 i el 1995 o com el 2014 va fer-ho el Regne Unit amb Escòcia. Ara bé, l’actuació dels poders espanyols el 2017 i en els anys posteriors ha demostrat que Espanya no vol negociar per les bones; per tant, cal anar a la via unilateral directament perquè intentar demanar-li un referèndum acordat com els del Quebec o Escòcia no és ja perdre el temps sinó, així de ras i curt, fer el ridícul. El full de ruta cap a la independència és, per desgràcia, molt simple i senzill: guanyar les eleccions per majoria absoluta, fer votar una DUI al Parlament de Catalunya, i, immediatament després, sortir tots al carrer a defensar la nova República Catalana, cosa que, com és natural, significarà haver d’entomar els cops de porra i les pilotes de goma de la policia espanyola i dels Mossos d’Esquadra, igual com ara fa gairebé cinquanta anys per aconseguir la Llibertat, l’Amnistia i l’Estatut d’Autonomia no hi va haver més remei que sortir a córrer davant dels grisos, amb tot el que això significava. I qualsevol cosa que no sigui dir això d’una manera ben clara i rotunda és, dissortadament, o bé fer el poca-solta o bé pretendre enganyar la gent, la qual, ves per on, en les darreres eleccions catalanes va donar a entendre que no se la pot fer pas combregar amb rodes de molí.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)