Per fi s’ha acabat ja
Com que no tinc ganes d’aixafar-li la guitarra a ningú i, a més, vull evitar que em comparin amb el barrufet rondinaire o amb el profeta giracamises, a l’hora de fer balanç de la celebració enguany de la 37ª edició de la Copa Amèrica de Vela,
assenyalaré que aquesta gran competició, d’una importància cabdal per als seus organitzadors i participants perquè, si no, ja no es faria, només ha tingut un punt negatiu que, d’altra banda, no crec pas que faci perdre gaire la son als seus promotors que ja deuen d’estar pensant en com organitzar-ne la propera edició. Lògicament, aquesta taca en l’esplendor i magnificència del gran certamen esportiu ha estat, com no podia ser altrament, haver tingut com a escenari Barcelona, una ciutat amb uns problemes socials tan importants que no pot pas permetre’s abocar milions i milions d’euros en un dels esdeveniments més elitistes de tots els que es fan i es desfan, el qual, vist el precedent dels 94 milions d’euros que hi va perdre València en la celebració de la Copa Amèrica del 2010, és obvi que provocarà un important forat a les arques municipals a no ser, és clar, que Jaume Collboni resulti ser molt més eixerit que Rita Barberà la qual, malgrat les diferències ideològiques que hem de suposar al PSC respecte del PP, sembla servir-li de model a seguir; preparem-nos, doncs, per a una emulació del malbaratament general perpetrat pels governs valencians del PP. D’altra banda, a Barcelona, hom no sembla haver comprès la significació d’aquesta competició de vela, la tercera celebració esportiva més important del món després dels Jocs Olímpics segons els responsables del consistori, d’ací la indiferència total amb què hi ha reaccionat el públic, vaja que segurament un campionat d’escacs encara hauria despertat més interès. No crec pas, doncs, que l’Ajuntament hagi decidit organitzar una rua en què els guanyadors de la Copa Amèrica desfilin pel centre de la ciutat entre els aplaudiments d’una gran gentada congregada per rebre’ls apassionadament. Ben mirat, les coses ja van anar malament des de bon principi; el passat 23 de maig, la desfilada de moda al Park Güell de Louis Vuitton, l’empresa patrocinadora de la Copa Amèrica, només va motivar protestes, primer, pel tancament als veïns d’aquest equipament ciutadà, i, sobretot, pels desperfectes que els seus preparatius van ocasionar a un mur patrimonial de les escales que donen accés a la plaça de la Natura.
L’eufòria i l’engrescament general amb els Jocs Olímpics de 1992, en què semblava que tot Barcelona havia tret la rifa, contrasta d’una manera clara i rotunda amb la fredor i l’hostilitat amb què s’ha rebut la Copa Amèrica. Les úniques notícies d’aquesta prova esportiva han estat les declaracions de les entitats contràries a l’esdeveniment i els malabarismes —o més aviat tripijocs— de les autoritats municipals per engruixir artificialment la xifra d’espectadors de les regates, ni que fos comptant-hi la gent que només passava circumstancialment per les rodalies del Port Vell o del Passeig Marítim i que tan se li en donava tot plegat. És clar que el 1992 també hi havia col·lectius contraris a les Olimpíades però se’ls va silenciar completament i, sobretot, no li va saber greu a ningú perquè aleshores no participar de la general il·lusió olímpica semblava ser un clar símptoma d’alguna mena de psicopatia antisocial o de qualsevol altre greu desequilibri mental que només una primera espasa de la psiquiatria sabria tractar. En realitat, però, el model de ciutat contra el que avui molta gent es rebel·la, on el turisme foragita els veïns a base de provocar un augment exponencial dels preus dels lloguers, té el seu origen en el 92 i la Copa Amèrica d’enguany n’ha estat una altra de les manifestacions que, òbviament, no serà pas la darrera, tal com es desprèn dels discursos triomfalistes de les autoritats locals sobre els ingents beneficis que aquesta competició de vela ha aportat a Barcelona. El Fòrum de les Cultures del 2004 també s’inscriu en aquesta línia d’intentar projectar la ciutat mitjançant grandiosos esdeveniments però pels resultats que va tenir, millor no parlar-ne i dedicar-hi un pietós oblit.
I ara queda el repte de recuperar Barcelona, és a dir, de revertir-hi els nocius efectes de la política municipal dels darrers quaranta anys que ens ha portat al cul-de-sac on ens trobem. I la cosa és difícil. Per més que ara digui que se’n penedeix, com a alcaldessa, Ada Colau, que, segons deia, havia entrat en la vida municipal amb l’objectiu de trencar amb la vella política de sempre, va donar el vist-i-plau a la Copa Amèrica, igual com el 1992 el PSC governava l’Ajuntament en coalició amb Iniciativa per Catalunya, la formació antecessora dels Comuns. D’altra banda, en les darreres eleccions municipals, ERC presentava com a cap de llista Ernest Maragall, un dels pesos pesants de l’ajuntament en els gloriosos temps de les Olimpíades. Evidentment, no sé pas si les companyes i companys de la CUP seran capaços ara de presentar una alternativa municipal creïble o bé si continuaran amb les seves cabòries woke que se’n diu ara.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)