L’1 d’octubre set anys després
L’1 d’octubre va representar una feta molt important en el procés independentista català i d’altra banda, la història de Catalunya del segle xxi no s’entendrà pas sense tenir en compte els fets de la tardor del 2017 i tot allò que hi va dur, com ara la gegantesca manifestació independentista de la Diada del 2012,
igual com per fer-se una idea de què va ser la transició democràtica postfranquista a Catalunya caldrà tenir sempre present la multitudinària manifestació autonomista de la Diada de 1977. Naturalment, ens poden dir, amb bastanta raó, que amb l’elecció el 12 de maig del 2024 d’un parlament de Catalunya amb majoria espanyolista, el mandat de l’1 d’octubre s’ha extingit; llavors, ens queda el recurs de considerar l’1 d’octubre l’equivalent català del Grito de Yara, el fet que donà origen a la primera guerra d’independència de Cuba, finalitzada el 1878 amb la Pau de Zanjón que significà la capitulació dels independentistes cubans davant les autoritats espanyoles. Aleshores, Espanya podia creure’s que en el conflicte d’ultramar havia guanyat i que, després de la Pau de Zanjón que havia posat punt i final al procés independentista cubà iniciat amb el Grito de Yara, podria conservar el domini sobre Cuba fins a la fi dels temps però, entre 1879 i 1880, va haver-hi a Cuba tot un seguit d’alçaments que constituïren la Guerra Petita i, el 1895, amb el Grito de Baire va començar una nova guerra d’independència arran de la qual el 1898 Espanya va perdre Cuba i les altres colònies d’ultramar: Puerto Rico i Filipines. Com sabem, l’estelada, creada el 1906 pel Centre Catalanista de Santiago de Cuba, és el resultat de superposar a la tradicional senyera de les quatre barres de sang i or el triangle i l’estel de la bandera cubana per indicar que Catalunya ha de seguir el mateix camí d’emancipació que, en el seu moment, va emprendre Cuba. Precisament, la xiulada— acompanyada de crits d’independència i d’exhibició d’estelades— que s’ha endut Salvador Illa al concurs de colles castelleres celebrat a Tarragona aquest darrer diumenge, és a dir, en el primer gran acte popular en què ha assistit com a president de la Generalitat, és una de les escaramusses de la nostra Guerra Petita, que ens ha de servir per deixar clar que la innegable victòria sobre el procés independentista català assolida per Espanya el 2024 no és pas definitiva, com no va ser-ho el triomf espanyol a Cuba el 1878 ni tampoc el de Gran Bretanya sobre l’alçament independentista irlandès de 1916 conegut com la Revolta de Pasqua.
Lògicament, si l’1 d’octubre és el Grito de Yara nostrat, la pregunta és com ens ho hem de fer per poder arribar a la versió catalana del Grito de Baire. Ben mirat, el desencís que viu ara el moviment independentista és un fet positiu perquè parteix de la constatació d’una cosa tant òbvia que només poden deixar de veure-la els que tanquin els ulls a la realitat: la raó del fracàs del procés independentista de la segona dècada del segle xxi no n’ha estat d’altra que la negativa dels dirigents dels partits independentistes, aleshores al govern de la Generalitat, de voler culminar la lluita encetada amb la mobilització popular de l’1 d’octubre perquè, per por a la repressió espanyola, no van gosar arribar a una situació d’enfrontament directe amb Espanya; segurament, ells mateixos van arribar creure’s de debò el mite de la revolució dels somriures i quan van veure que anaven maldades es van quedar paralitzats i no se’ls va acudir res més que tornar a l’ortodòxia autonòmica. Ens preocuparia ara l’opinió dels jutges espanyols sobre si va haver-hi malversació en l’organització del referèndum de l’1 d’octubre si la República Catalana votada al Parlament de Catalunya el 27 d’octubre del 2027 s’hagués fet efectiva? Com és natural, aquesta és una pregunta retòrica. Així doncs, els que, tard o d’hora, pronunciaran el nostre Grito de Baire no podran ser de cap manera els dirigents del 2017 perquè la política neoautonomista que han menat durant els darrers set anys els ha deixats sense cap mena de credibilitat, i d’ací ve una altra pregunta retòrica: li pot semblar raonable a algú pensar-se que si en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya ERC hagués tret majoria absoluta i Pere Aragonès hagués renovat com a president de la Generalitat ara estaríem ja a punt d’assolir la independència com vam estar-ho el 2017? La conclusió, doncs, ve sola: fins al moment en què o bé al capdavant d’ERC, Junts i la CUP s’esdevingui una renovació total de les directives o bé sorgeixi un nou partit o moviment amb uns dirigents creïbles, és a dir, una gent en què les bases puguin confiar que, quan arribi l’hora de la veritat no s’arronsaran com van fer els líders del 2017 ni ens faran passar amb raons empescant-se unes quimèriques taules de diàleg amb el govern espanyol o el romanço d’un referèndum pactat amb Espanya, ens haurem de conformar fent la Guerra Petita, que ens pot proporcionar algunes satisfaccions momentànies, com ara la de poder demostrar que no tot està perdut, però d’arribar a la independència res de res.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)