Setanta mil persones
En la Diada de 1977, un milió de persones va manifestar-se sota el lema “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”.
Com és natural, molta d’aquesta gent deuria considerar que amb el retorn del president Josep Tarradellas i l’inici de la redacció de l’Estatut de Sau les coses anaven pel bon camí i, evidentment, després de la celebració de les eleccions al Parlament de Catalunya el 20 de març de 1980, ja no tenia sentit sortir a manifestar-se per l’autonomia i, per això, d’ençà d’aleshores les xifres d’assistència a la manifestació de la Diada passaren a ser ínfimes, inferiors sovint a les deu mil persones; la gent, doncs, va desmobilitzar-se perquè ja s’havia aconseguit allò que es demanava. Evidentment, si d’ençà de la fi del parèntesi de la pandèmia, la quantitat d’assistents a la manifestació de la Diada ha anat baixant un any rere l’altre fins arribar a les setanta mil persones d’enguany, això indica una important desmobilització respecte del milió de manifestants que, el 2012, sortiren a demanar la independència. A diferència, però, de com va passar a partir de 1980, aquesta desmobilització no es deu pas a haver-se assolit els objectius del procés independentista iniciat el 2012 sinó al desencís amb uns partits independentistes —ERC, Junts i la CUP— que d’ençà de la resposta repressiva espanyola que, el 2017, va posar fi al mite de la revolució dels somriures, van renunciar a lluitar per la independència i va tornar a l’autonomisme. Com s’ha vist durant els darrers set anys, el millor antídot contra l’independentisme és el neoautonomisme, és a dir, que els partits independentistes es conformin gestionant les institucions autonòmiques i s’oblidin per sempre més de la República Catalana. Entre 1980 i el 2011, eren molt poques les persones que participaven a la manifestació independentista de la Diada perquè aleshores, com que la immensa majoria de la gent encara creia en l’autonomia, l’independentisme era minoritari, i ara, si les coses no canvien, els manifestants independentistes de la Diada acabaran sent els quatre gats de sempre no pas perquè la gent no cregui en la independència sinó perquè no hi ha cap partit disposat a fer-la possible. Treure la gent al carrer, és a dir, aconseguir una assistència d’un milió de persones a la manifestació de la Diada, només és possible quan hi ha la perspectiva de poder assolir alguna cosa de debò important: l’autonomia i la democràcia el 1977 o la independència el 2012.
Arran de les patacades que van rebre a les eleccions del passat mes de maig, durant aquesta tardor tots els partits independentistes tenen previst celebrar congressos extraordinaris per replantejar-se les seves estratègies. En el cas d’ERC, la cosa no pinta gaire bé perquè, a no ser que guanyi la candidatura “Recuperem ERC. La independència des de les bases” impulsada pel Col·lectiu Primer d’Octubre, el resultat final del proper congrés serà una mena de revolució lampedusiana d’aquelles on tot canvia perquè res no canviï; al capdavall, les candidatures alternatives a Oriol Junqueras estan formades per gent que ha remenat les cireres durant aquests darrers anys. Junqueras es presenta com a renovador; potser encara fóra més renovadora una candidatura encapçalada per Joan Puigcercós, Josep Lluís Carod-Rovira o, ja posats, per Àngel Colom. Junts aspira a ser el pal de paller de l’independentisme. Gosaran dir-ho que la independència només es pot aconseguir sortint al carrer a enfrontar-se amb la fúria repressiva espanyola? O potser només es limitaran a criticar ERC i la CUP sense proposar cap mena d’alternativa vàlida? La CUP continuarà volent arreglar el món abans d’haver arribat a la independència de Catalunya? I és que sense una direcció política no hi haurà mai independència. En realitat, els fets de la Setmana Tràgica de 1909 van ser un intent de revolució republicana espanyola iniciada a Barcelona arran de la protesta contra la recluta de reservistes per enviar-los a la guerra del Marroc. El primer dia, els revolucionaris van aconseguir, ni més ni menys, que apoderar-se de Barcelona; ara bé, malgrat un èxit tan important com aquest, els dirigents dels partits republicans no van veure clar el triomf de la revolució i, per això, van renunciar a encapçalar-la; llavors, la revolta va anar esllanguint-se i, al cap d’una setmana, les autoritats van recuperar amb facilitat el control sobre Barcelona. I si tornem al procés independentista, organitzar batalles campals a la plaça d’Urquinaona no serveix pas per a res si, malgrat disposar de majoria al parlament i governar la Generalitat, els partits independentistes no estan disposats a moure ni un dit per aconseguir la independència i, a més, la Generalitat es persona com a acusació particular contra els independentistes detinguts a la plaça d’Urquinaona.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)