Diada 2024. Per què ens hem de manifestar?
Segurament, si la República Catalana proclamada pel Parlament de Catalunya el 27 d’octubre del 2027 s’hagués fet efectiva, dimecres que ve fóra un dia laborable normal i corrent de cada dia perquè totes les humiliacions i opressions patides d’ençà de 1714 haurien quedat superades amb l’arribada de la independència de Catalunya;
aleshores, la Diada de l’Onze de Setembre ja no tindria sentit i l’hauria substituïda una Festa Nacional que se celebraria per l’aniversari de la independència, però, com que les coses no han anat pas així, l’ANC ens convoca a una manifestació per la Diada d’enguany.
De la mateixa manera que en les diades de l’any passat i d’ara fa dos anys se sentien crits de “Pere Aragonès, dimissió”, d’ací que l’aleshores president de la Generalitat s’estimés més no participar en la manifestació, ara el crit hauria de ser exigir als partits independentistes una renovació total de les seves cúpules dirigents les quals haurien de quedar en mans de persones del tot conscienciades que el full de ruta cap a la independència és, en realitat, molt directe i molt senzill. Primer, cal guanyar les eleccions per assolir un parlament de Catalunya amb majoria absoluta dels partits independentistes i, acte seguit, proclamar la República Catalana. Lògicament, a Espanya no en voldran saber res de negociació ni de diàleg i si veuen que la cosa va de debò hi respondran de l’única manera que ho saben fer, és a dir, amb la força i la repressió, així doncs, es tornaran a veure les escenes que tots recordem de l’octubre del 2017. Llavors, l’ANC haurà de cridar la gent a sortir al carrer a defensar la nova República Catalana, cosa que, d’una manera inevitable, significarà eixir a entomar cops de porra i pilotes de goma, exposant-se sempre al risc o bé d’acabar a l’hospital o bé de ser detingut i un cop a comissaria patir totes les vexacions i escarnis imaginables; mentrestant, els dirigents polítics independentistes hauran de fer les gestions diplomàtiques necessàries per aconseguir el reconeixement internacional de Catalunya com a país independent. Com és obvi, aquest torcebraç només pot acabar de dues maneres: o amb la implantació efectiva de la República Catalana o amb una repressió més brutal encara que la del 2017, és a dir, ací o caixa o faixa. I Europa? La Unió Europea només serveix per a una cosa tot i que molt important: garantir que la repressió espanyola no arribi mai al nivell de perpetrar a Barcelona una matança com la que, en el seu dia, van dur a terme les autoritats xineses a Pequín a la Plaça de Tiananmen i també impedir que Espanya enviï els tancs cap a Catalunya tal com va fer-ho Gorbatxov a Lituània quan va proclamar-se independent de la Unió Soviètica. Evidentment, si Espanya no fos un estat de la Unió Europea ens trobaríem en una situació que no tindria cap punt possible de comparació amb la que estem vivint. Mentre al capdavant dels partits independentistes no hi hagi gent que afirmi, d’una manera clara i sense embuts, que l’única manera de poder arribar a la independència de Catalunya passa necessàriament per enfrontar-se a la violenta repressió espanyola, i es continuï amb les falòrnies de referèndums acordats, taules de diàleg amb el govern espanyol, pactes polítics a Madrid, necessitat d’eixamplar la base, etc., etc., l’independentisme no mereixerà cap mena de credibilitat i, per això, l’assistència a les manifestacions de la Diada anirà davallant any rere any i Salvador Illa serà president de la Generalitat de Catalunya fins a la fi dels temps. A les darreries del segle xix, per poder alliberar-se d’Espanya, Cuba va haver de passar-se gairebé vint-i-cinc anys en situació de guerra, i compte, a més, que els militars espanyols tancaven els cubans sospitosos de col·laborar amb els independentistes no pas en presons sinó en camps de concentració; naturalment, si llavors a Cuba haguessin dit que anar a la guerra no podia ser i que, en tot cas, calia buscar una solució negociada i dialogada al conflicte amb Espanya, amb tota probabilitat a hores d’ara Cuba seria una més de les comunitats autònomes espanyoles. D’altra banda, els espanyols continuen sent aquells que, per poder conservar el domini sobre Cuba, Puerto Rico i Filipines no s’hi van pensar dues ni tres vegades a ficar-se en una guerra contra els EUA i, a sobre, hi van anar amb un esperit triomfalista de creure’s que, en el combat contra els americans, arribarien, veurien i vencerien.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)