Revolució lampedusiana a ERC
Els partits independentistes no han d’esmenar cap error perquè no n’han comès cap; simplement, després de l’aplicació del 155, Junts, ERC i la CUP van optar per respondre a la repressió espanyola emprenent una política neoautonomista de marxa enrere.
Tanmateix, com que, malgrat deixar-la de banda, de la independència no se’n podia renegar pas, es van dedicar a fer passar la gent amb raons parlant d’un completament impossible referèndum acordat amb Espanya i constituint unes taules de diàleg amb el govern espanyol que, des de bon principi, estaven condemnades a acabar sent un pur i simple foc d’encenalls. Estaríem més a prop de la independència si a les darreres eleccions catalanes ERC hagués guanyat amb majoria absoluta i ara pogués monopolitzar el govern de la Generalitat? La política seguida pel president Pere Aragonès ens porta a posar-ho molt en dubte. I d’ací ha vingut la ben merescuda patacada electoral del 12 de maig perquè, naturalment, la credulitat i la paciència de la gent tenen un límit. Els actuals dirigents dels partits independentistes són els que, durant els bons temps de la revolució dels somriures, ens van prometre la independència però quan van començar a anar maldades ens van no pas dir però sí donar a entendre que de la República Catalana i del mandat de l’1 d’octubre millor que ens n’oblidéssim i que tornéssim al bon camí de l’autonomia i del peix al cove que, en el seu moment, havia practicat Jordi Pujol. Per tot això, la primera etapa del full de ruta cap a la independència ha de passar, necessàriament, per enviar cap a casa tots els actuals dirigents independentistes, amb l’única excepció potser de Carles Puigdemont. Per recuperar la credibilitat que havia tingut fins el 2017, l’independentisme necessita uns dirigents dignes de confiança, és a dir, que hom se’n pugui refiar que a l’hora de la veritat, és a dir, quan Espanya comenci a repartir garrotades a tort i a dret, no s’arronsaran i es faran enrere sinó que continuaran la lluita fins al final.
Segons tots els indicis, la pugna que s’ha de donar al proper congrés d’ERC convocat per al 30 de novembre és entre el sector fidel a Oriol Junqueras i el grup dels afins a Marta Rovira, denominat Nova Esquerra Nacional. Aquest col·lectiu parla de renovació dels lideratges amb cares noves; ara bé, fins i tot suposant que, després del congrés, Marta Rovira i Pere Aragonès no ocupin cap càrrec destacat dins d’ERC, el partit quedarà en mans de gent que hi ha tingut responsabilitats importants durant els darrers set anys, quan ERC ha estat el partit independentista més clarament decantat cap al neoautonomisme; sense anar més lluny, Nova Esquerra Nacional proposa “la celebració d’un referèndum d’autodeterminació com a la millor via per a la resolució del conflicte polític” entre Espanya i Catalunya i així assolir la independència, cosa que, com ha quedat ben clar, és fer volar coloms; precisament, la culminació del neoautonomisme d’ERC ha estat la investidura de Salvador Illa, rebutjada per un sector força nombrós de la militància. Així doncs, és lícit sospitar que la cúpula d’ERC deu d’estar formada íntegrament per seguidors convençuts de la màxima “Si volem que tot segueixi igual, és necessari que tot canviï”, enunciada per Giuseppe Tomasi de Lampedusa a la seva novel·la Il Gattopardo que té com a protagonistes uns aristòcrates sicilians del segle xix embolicats en tot el tràngol dels canvis socials i polítics que volien dur a terme els revolucionaris de Garibaldi i un d’ells decideix que, per defensar la seva posició, riquesa i privilegis, la seva millor opció és, precisament, fer-se garibaldià. Als protagonistes de Il Gattopardo, el joc de mans de canviar-ho tot perquè res no canviï els va sortir molt bé perquè van aconseguir conservar el poder en el nou sistema polític; ara bé, si a les properes eleccions catalanes, ERC hi arriba dirigida per Oriol Junqueras o pels impulsors de Nova Esquerra Nacional, llavors es trobarà oferint el mateix programa polític que molta gent va rebutjar el passat 12 de maig, i els resultats seran d’allò més previsibles. Comprenc, però, que, a curt termini, si no hi ha cap contratemps, les properes eleccions al Parlament de Catalunya no seran fins d’ací quatre anys i que, mentrestant, qui dia passa any empeny. Òbviament, l’única opció no lampedusiana que hi hauria a ERC seria la representada pel Col·lectiu Primer d’Octubre, que fa bandera de la denúncia de la política neoautonomista impulsada per Junqueras i Rovira des del 2017.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)