La meva declaració
Si actualment al Principat es parla de situació d’emergència lingüística arran del retrocés de l’ús social del català és només perquè, per sort, ja s’ha acabat la comèdia d’haver de creure, com si fos un dogma religiós, que amb la política de normalització lingüística engegada ara fa més de quaranta anys per la Generalitat de Catalunya
—però no pas per la Generalitat Valenciana, pel Govern Balear, pel Govern d’Aragó ni tampoc pel Consell General dels Pyrénées Orientales—, basada en l’acceptació del marc del bilingüisme, és a dir, en una suposada convivència harmònica entre el castellà i el català, definits oficialment com les dues llengües de Catalunya, tot anava com una seda perquè el català avançava cada vegada més sense que ningú protestés ni s’empipés. En realitat, la situació d’emergència lingüística no és pas d’ara ni de 1980 sinó que va començar a mitjans del segle xx, quan va començar a ser possible viure i treballar a Catalunya parlant sempre en castellà —o en francès— sense necessitat d’aprendre el català, que és també el moment que va deixar de ser possible aprendre el català simplement per sentir-lo parlar als carrers de Barcelona o de Perpinyà.
Com a resultat de la nova consciència d’emergència lingüística ha sorgit la Declaració de Prada, aprovada en la cinquanta-sisena edició de la Universitat Catalana d’Estiu. La seva primera proposta és la de demanar-nos de parlar en català sempre, a tot arreu i amb tothom; res de nou, doncs, perquè això ja s’ha estat dient d’una manera contínua durant les darreres quatre dècades, i els resultats a la vista estan. Potser els motius d’aquest fracàs rauen en la qüestió de plantejar-nos amb qui hem de continuar parlant en català, és a dir, exercir el dret a mantenir l’ús de la nostra llengua al nostre país. Amb gent que pot sentir-se legitimada a exigir-nos que ens hi adrecem en castellà i a tractar-nos de mal educats si no ho fem o ho fem de mala gana? Hem de parlar en català si estem en un entorn on, pel sol fet de no parlar mai en castellà, ens poden considerar uns excèntrics, és a dir, uns individus pintorescos i curiosos, una mena de curiositat antropològica, vaja? Si la conducta de parlar sempre, a tot arreu i a tothom en català és minoritària és, simplement, perquè en la societat catalana hi ha una pressió a favor de l’ús del castellà, i és del tot impossible que una persona sola disposi de prou força com per poder vèncer-la. Per redreçar la situació, caldria una mesura tan simple com ara censurar la conducta de contestar en castellà a una persona que parli en català o en un castellà amb un accent català molt marcat, és a dir, deixar clar que els mal educats són els que s’adrecen en castellà a un interlocutor catalanoparlant però, és clar, dins de l’actual marc autonòmic, això és inconcebible perquè si bé, a diferència de com passava sota el franquisme, és possible defensar el català, el castellà és inqüestionable i per això no se’l pot pas atacar. Naturalment, a Catalunya “el coneixement i ús del català és, i ha de ser encara més, eina de cohesió social i d’augment d’oportunitats per a tothom”, però fins que no arribi la independència, això no es podrà aconseguir pas. La idea de “consumir i gaudir de cultura i entreteniment en llengua catalana. Sigui en plataformes de continguts audiovisuals, llibres, espectacles en viu, etc” ja em sembla bé, però és clar, per poder dur-la a la pràctica cal que no em trobi mai que un llibre que m’interessi l’hagi de llegir en castellà perquè en català ni s’ha traduït ni s’hi traduirà. I, lògicament, qui parla de llibres, parla també de films, sèries, espectacles, etc. En teoria, és del tot correcta la idea de “Conscienciar el conjunt de la societat que tots som referents lingüístics, i de la importància del nostre exemple individual i col·lectiu”, a la pràctica, el problema és si ací el concepte “tots” també inclou els que quan senten una paraula en català ja contesten automàticament a mi me habla en castellano. És clar que “hem d’exigir als representants dels estats espanyol, italià i francès la reciprocitat total dels mitjans de comunicació en català als territoris de parla catalana”, només que aquests representants també poden respondre a les nostres exigències fent l’orni. Dins de l’actual marc autonòmic, ens cal “exercir amb plenitud els nostres drets lingüístics en els àmbits de la sanitat, la justícia, les administracions públiques, el consum i el comerç de qualsevol tipus i els serveis d’atenció a les persones usuàries”, malgrat que en aquests àmbits puguem trobar-nos amb algú capaç d’engegar-nos a dida de males maneres i de negar-se a servir-nos si no parlem en castellà.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)