La França post olímpica
Els jocs olímpics de París han estat una meravella, una autèntica demostració de la grandeur francesa, per més que rondini l’atleta que, a causa de la calor insuportable que feia al seu apartament de la vila olímpica, dormia al carrer,
on segur que no hi havia cap indigent car, per evitar que enlletgissin l’esdeveniment olímpic, se’ls havia enviat, a cops d’escombra si calia, fora de París i de la seva àrea metropolitana; ben mirat, aquest atleta encara ha tingut sort perquè si els jocs s’haguessin fet a Perpinyà, Barcelona, València o Alacant llavors sí que hauria pogut descobrir què és passar calor de veritat. D’altres de no del tot satisfets amb els Jocs deuen ser els nedadors infectats amb els bacteris de l’aigua del Sena, i això que l’alcaldessa Anne Hidalgo havia intentat demostrar-ne la total salubritat banyant-s’hi ella mateixa, d’una manera semblant a com, en el seu dia, ho havia fet el ministre espanyol Manuel Fraga Iribarne ficant-se a l’aigua a la platja de Palomares per deixar clar que, malgrat la caiguda d’uns projectils nuclears que transportava un avió americà que s’hi havia accidentat, les aigües no estaven pas contaminades; com ja ho sabem, Anne Hidalgo és d’origen espanyol.
L’endemà de festes, però, sempre passa que toca tornar a la normalitat quotidiana, suposant, és clar, que aquest concepte pugui tenir sentit si estem parlant de França. Ja és una molt bona notícia que, després de les darreres eleccions, el nou primer ministre no serà pas Jordan Bardella, l’alumne avantatjat de Marine Le Pen; el problema, però, és que no sap preveure ningú quant durarà la interinitat al Palau de Matignon. Charles de Gaulle, el pare fundador de l’actual V República Francesa, deia que ell s’ocupava de França mentre que el primer ministre s’ocupava dels francesos; no hem pas de patir per França, doncs. Durant la celebració dels Jocs deuria quedar de mal gust parlar-ne, però, la Comissió Europea va obrir a França un expedient per dèficit excessiu —un 5’5% del PIB molt per sobre del 3% que marca Brussel·les— i el termini per presentar un pla sobre com superar-lo s’acaba el proper 20 de setembre, és a dir, d’ací poc més de quatre setmanes. Certament esdevenir primer ministre del tercer estat membre de la Unió Europea més endeutat només per darrere de Grècia i Itàlia no deu ser una perspectiva gaire falaguera, igual com, en el seu moment, passava amb ser nomenat ministre d’hisenda per Lluís XVI. El mes passat, el Tribunal de Comptes avisar l’Elisi que en despeses de representació i viatges estava allargant més el braç que la màniga, i un dels exemples que va assenyalar va ser el de les exorbitants despeses de la recepció a Carles III del Regne Unit feta el setembre passat ni més ni menys que al Palau de Versalles, una bona manera de demostrar que una monarquia presidencial no deixa pas de ser una monarquia només perquè no hi hagi rei. Precisament, tot el daltabaix de la Revolució va començar perquè les despeses de la cort de Versalles resultaven inassumibles; per tant, qualsevol dirigent polític francès amb un mínim de seny hauria de fugir de Versalles com de la pesta, i deixar que els turistes —francesos o estrangers— gaudeixin de la visita a un palau símbol d’un poder opressiu i tirànic per sort ja abatut i eliminat. La Comissió Europea diu ben clar que a França cal fer un ajust fiscal, un argument que Macron pot fer servir per evitar nomenar un primer ministre d’esquerres no fos cas que un programa progressista pogués desequilibrar encara més el pressupost; per tant, les retallades que es faran ja sabem que no afectaran pas la despesa de l’Elisi ni tampoc les demostracions de gandeur que sempre cal fer, sinó les qüestions prescindibles que, òbviament, són sanitat, educació, pensions, ajudes socials etc., etc.
Com s’ho farà el president Emmanuel Macron per resoldre tots aquests problemes o si se’n sortirà o no, com és natural, no ho sé i, en certa manera, no m’importa tampoc, perquè podem estar segurs que s’ho facin com s’ho facin a París, a Perpinyà tot continuarà igual. La Catalunya Nord és en un territori situat a la perifèria no ja de França sinó del desert francès mateix i que a més té com a senyal d’identitat una llengua i una cultura que a França consideren sobreres; per tant, no s’hi pot esperar res. I els que es deixin entabanar amb la xerrameca de Marine Le Pen i de Louis Aliot ja s’ho ben trobaran.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)