Carles Puigdemont
Com segurament a moltes d’altres persones, a mi em semblava obvi que l’entrada del president Carles Puigdemont a territori espanyol —per als qui no ho sàpiguen encara, hi ha una part de Catalunya fora de la jurisdicció espanyola i ací, com és lògic, Puigdemont hi va sempre que vol— portaria, d’una manera inevitable, a la seva detenció.
I llavors, què? Per més que ens esgargamelléssim al carrer cridant “Llibertat Carles Puigdemont”, el jutge Pablo Llarena no ens faria cas i, per tant, l’ex-president de la Generalitat es quedaria a la garjola. I per què hauria hagut de fer Puigdemont una acció que l’havia de dur de dret a la presó? Que potser es tractava d’una manera d’abandonar la lluita mirant de negociar que li concedissin un indult o que Llarena el deixés en llibertat provisional a l’espera de judici i després pactar una condemna que no impliqués presó? Això ja ho hauria pogut fer ara fa set o sis anys. Si hagués aconseguit accedir a la seu del Parlament de Catalunya, què hauria hagut de fer? Quedar-s’hi refugiat sota la protecció del president de la Cambra Josep Rull? I això encara suposant, que ja és molt suposar, que els Mossos d’Esquadra, la Guàrdia Civil i la Policia espanyola es consideressin en el deure de respectar l’autoritat del President del Parlament de Catalunya. Millor que es quedés a l’exili però tantes vegades havia dit que tornaria que si no passava la frontera espanyola acabaria fent el ridícul, l’única cosa que, com sabem, no es pot fer mai en política. Per sort, la fugida de Puigdemont després del seu acte a l’Arc del Triomf i la seva arribada a Waterloo em van demostrar que totes les meves càbales estaven equivocades. Es tractava de deixar en evidència un govern de la Generalitat nominalment independentista però decidit a complir les ordres de la justícia espanyola amb un zel digne de molt millor causa, com també de demostrar que no s’ha assolit pas la normalitat política perquè hi ha un diputat al Parlament de Catalunya que no pot acudir a la cambra a ocupar el seu escó sense posar en risc la seva llibertat personal i això per haver convocat un referèndum on el poble català pogués decidir si havia de continuar o no formant part d’Espanya. No sé pas què hauria fet Puigdemont si, havent aconseguit que se li apliqués la llei d’amnistia —oficialment denominada Llei Orgànica 1/2024, de 10 de juny d’amnistia per a la normalització institucional, política i social a Catalunya— hagués pogut anar al Parlament com un més dels cent trenta-cinc diputats, però, amb la seva persecució judicial, Pablo Llarena n’ha fet un referent per a l’independentisme. Si Puigdemont s’ha plantejat mai deixar la lluita, com hi estaria en el seu dret, no pot fer-ho perquè Llarena l’hi impedeix. D’altra banda, el retorn de Puigdemont a Waterloo després d’haver parlat a l’Arc de Triomf és una acció situada a les antípodes de la dels dirigents independentistes que, en rebre la citació de la justícia espanyola, es van presentar dòcilment a declarar davant del jutge o la d’una altra dirigent independentista que va tornar del seu exili a Suïssa per investir Salvador Illa.
Amb la seva operació Gàbia i, fins i tot, situant un cotxe al cementiri d’Amer (la Selva) per si a Puigdemont se li acudia visitar-hi la tomba dels seus pares aprofitar-se’n per detenir-lo, els Mossos d’Esquadra ens han recordat els seus orígens: les esquadres creades en temps de Felip V per lluitar contra les guerrilles de la resistència catalana a l’ocupació borbònica; per això, m’agradaria que, quan tinguem la República, la policia catalana no es digués Mossos d’Esquadra. Òbviament, amb les seves actituds i declaracions, el comissari en cap Eduard Sallent ha demostrat ser un molt digne successor de Pere Anton Veciana, el creador de les esquadres després de la Guerra de Successió; a Veciana se li va escapar el guerriller Carrasclet i a Sallent se li ha escapat Puigdemont, què hi farem. D’altra banda, és evident i notori el contrast entre l’Operació Gàbia per intentar detenir Puigdemont i l’Operació Varennes que es va organitzar el 2020 per permetre a Joan Carles de Borbó fugir d’Espanya i així eludir retre comptes a la justícia. Naturalment, la principal diferència entre Pere Aragonès i Salvador Illa, és que a Illa no li podem pas retreure no fer res per complir el mandat de l’1 d’octubre i fer efectiva la República per la molt senzilla raó que no es pot criticar ningú per no ser allò que no és i que, a més, no pretén ser. El repte, doncs, és estar preparats per emprendre un nou embat quan s’acabi aquesta legislatura.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)