Quatre anys de coll
El pitjor pronòstic que m’aventuro a fer sobre el proper govern de Salvador Illa és que no serà pas gaire diferent del de Pere Aragonès.
D’ençà que l’octubre del 2022 va trencar-se la coalició d’ERC amb Junts, van entrar al consell executiu de la Generalitat persones del tot alienes a l’independentisme com ara Gemma Ubasart o Joaquim Nadal, amb un perfils ideològics i unes trajectòries polítiques del tot compatibles amb les d’Illa, qui podria, doncs, —no ho sé— oferir-los un lloc al seu executiu. Així doncs, passarem d’un govern que no va voler fer efectiva la República Catalana malgrat la majoria de forces independentistes al Parlament i el 52% de vot sobiranista en les eleccions del 2021 a un altre que, arran del posicionament ideològic del seu president, no voldrà avançar cap a la independència i que, a més, no podria fer-ho tampoc perquè al Parlament hi ha una majoria unionista. No cometré pas el despropòsit de pretendre sostenir que un govern tripartit PSC-ERC-Comuns presidit per Salvador Illa hagi de representar un avenç cap a la independència; l’únic aspecte positiu que sé veure a l’actual situació és que ara l’independentisme disposa d’un termini de quatre anys per reformar-se profundament i mirar d’aconseguir que al final d’aquesta legislatura es pugui tornar a reprendre l’efervescència social existent el 2017.
La primera etapa en la refundació total de l’independentisme consisteix, com és obvi, a enviar cap a casa tots els seus actuals dirigents polítics; lògicament si en tots els anys que han transcorregut des de l’1 d’octubre no ens han portat la independència, no ens la portaran mai. Oferim flors als rebels que fracassaren que deia aquell, suposant, és clar, que de debò fossin rebels perquè, per desgràcia, la seva actuació després de la tardor del 2017 ens dóna molts motius per dubtar-ne. Una altra tasca a realitzar, i aquesta ja serà força més complicada, serà revertir la ingent obra de desmobilització perpetrada durant els darrers set anys per Junts i ERC, del tot comparable a la que van dur a terme el PSC i el PSUC un cop aprovada la constitució de 1978 per desactivar tots els sectors d’esquerra que veien el nou règim constitucional com a un simple pas previ per arribar a una ruptura autèntica amb el franquisme. Si ara no hi ha gent disposada a sortir al carrer és senzillament perquè protestar a la Meridiana, a la plaça d’Urquinaona o on sigui no serveix pas per a res si, malgrat estar format per partits independentistes, el govern de la Generalitat no sols no està disposat a moure un dit per fer efectiva la República Catalana sinó que, a més, encara es persona com a acusació particular contra els detinguts en les accions de protesta, i els que hagin quedat ferits en les càrregues policials ja s’espavilaran a anar ells a l’hospital. La Setmana Tràgica de 1909 va ser un intent de revolució republicana espanyola; al primer dia, els revolucionaris van aconseguir un èxit tan important com va ser-ho apoderar-se de Barcelona, la segona ciutat més important d’Espanya; ara bé, com que no van veure-ho clar, els líders polítics republicans no van voler assumir la direcció de la revolta, la qual, per això, va anar esllanguint-se i desinflant-se fins que, al cap de pocs dies, l’exèrcit i la policia va recuperar el domini sobre Barcelona, cosa que, com és natural, va anar seguida d’una forta repressió. Mentre duri el govern de Salvador Illa i la correlació de forces al Parlament de Catalunya resulti favorable als unionistes, l’ANC, Òmnium i els CDR hauran de fer mobilitzacions pensades només per mantenir i difondre el missatge independentista perquè sense que ningú s’exposi a ser detingut o ferit, igual com es feia als anys anteriors a l’1 d’octubre, quan encara podíem creure’ns que els dirigents polítics d’ERC i Junts eren de debò dels nostres.
El full de ruta cap a la independència és, per astre o per desastre, molt clar i senzill: després de les properes eleccions, cal que un partit independentista assoleixi majoria absoluta al Parlament de Catalunya i, després de la constitució de la cambra, sotmeti a votació una moció de fer efectiva la República Catalana. Un cop assolit el vot afirmatiu, caldrà fer sortir la gent al carrer a defensar no pas la Generalitat de Catalunya sinó la nova República Catalana i, mentrestant, els dirigents polítics hauran de fer les gestions necessàries per aconseguir el reconeixement internacional. Lògicament, en unes circumstàncies com aquestes, sortir al carrer implicarà exposar-se a entomar cops de porra o impactes de pilotes de goma, mentre que els dirigents polítics hauran d’assumir que si fracassen es veuran abocats a la presó o a l’exili. Durant els propers quatre anys, ens podem trobar amb algú que ens vingui amb els ja coneguts romanços d’un referèndum acordat amb Espanya, d’una taula de diàleg, de la creació d’estructures d’estat, etc, etc. Evidentment, no té sentit perdre el temps escoltant les bajanades d’aquests xerrameques.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)