El turisme a Barcelona
Les Olimpíades de 1992 van situar Barcelona al mapa però no pas com ciutat industrial o d’innovació tecnològica sinó com a centre d’oci i d’ací vénen els mals ocasionats per la saturació turística
que ja fa anys que es noten només que, fins ara fa quatre dies, assenyalar-los es considerava una excentricitat pròpia de gent rara o, fins i tot, un clar símptoma de desequilibri mental. Afortunadament, la solució al problema és molt simple i senzilla: n’hi ha prou revertint les polítiques de foment del turisme practicades a Barcelona durant els darrers trenta anys i mirar d’aconseguir que el nombre de visitants de la ciutat baixi fins arribar als nivells que tenia cap a 1980, és a dir, a l’època d’abans de les Olimpíades. Cal desfer la Barcelona del Cobi —la mascota dels jocs de 1992— que és la que estem patint. Evidentment, no ens hem de deixar entabanar amb la falòrnia del “turisme de qualitat” perquè aquest també causa problemes, tal com a Barcelona es veu al barri de la Sagrada Família i, lògicament, qui va a emborratxar-se a la platja no deu tenir cap interès per Gaudí i el modernisme, igual com molta de la gent que fa la ruta del modernisme són famílies amb canalla i tot. No crec pas de cap manera en mesures legislatives, més que res perquè feta la llei feta la trampa i, a més, si cal la llei s’infringeix i ja està perquè, com és obvi, sempre hi haurà pisos turístics sense llicència —i per tant il·legals— com també les taxes i els impostos no serviran per posar fi a la plaga turística que fa inhabitable Barcelona. Si volem recuperar la ciutat, hem de començar per exigir la dissolució de tots els organismes de l’administració pública —la Generalitat de Catalunya, la Diputació Provincial de Barcelona i l’Ajuntament de Barcelona— dedicats a la promoció i foment del turisme; al capdavall, els tour operadors són empreses privades i l’administració pública no té pas cap obligació de fer propaganda del seu negoci. Seguint en aquesta línia, no es tracta pas de negociar llicències amb els organitzadors de creuers sinó, senzillament, de demolir les terminals de creuers construïdes durant les darreres dècades al port de Barcelona; d’altra banda, per als veïns del barri de la Sagrada Família els aparcaments d’autocars no són pas un servei sinó una nosa. Evidentment, també cal suprimir el servei de busos turístics i d’altres de semblants que pugui haver-hi. D’ençà que hi ha els turistes, és impossible passar una nit tranquil·la a la Barceloneta; doncs, llavors caldrà ocupar tot el barri amb destacaments de la Guàrdia Urbana, ben visibles, i encarregar-los de detenir tots els que hi pertorbin la convivència amb les seves gresques nocturnes i si els poden tenir tancats a comissaria o al calabós durant les setanta-dues hores reglamentàries, tot això que s’hi guanyarà. Després de tres dècades de plaga turística, és urgent fer reparacions al Parc Güell, cosa que implicaria, com és natural, haver-lo de tenir tancat al públic durant, com a mínim, uns quants mesos; en aquest cas, l’inici de les obres de reparació caldria fer-lo coincidir amb el començament de la temporada turística. Per posar només un exemple entre molts, caldria instal·lar oficines municipals o algun equipament per al barri a la Casa Batlló i, naturalment, si algú li semblés que s’ha de passar tot el dia al Passeig de Gràcia fent fotografies a la façana d’aquesta obra de Gaudí, doncs no passaria pas res. Si totes aquestes mesures reeixissin en el propòsit de tornar als nivells d’ocupació turística de 1980, els propietaris de pisos turístics ja no podrien fer-hi negoci i, per això, no els quedaria més remei que vendre-se’ls; llavors, l’Ajuntament hauria d’aprofitar l’ocasió per comprar-los i així Barcelona disposaria d’un bon nombre d’habitatge social, cosa que, com és lògic, faria caure en picat els preus dels lloguers. Bastants hotels haurien de plegar per falta de clients i els seus edificis es podrien aprofitar per instal·lar-hi oficines o equipaments públics. Certament, si les empreses turístiques tanquessin, els seus empleats se n’anirien a l’atur, però, com tots sabem, les feines que genera el turisme són de baixa qualitat i molt mal pagades; al capdavall, més traumàtica va ser la crisi de 1973-1980 quan va desaparèixer bona part de la indústria tèxtil, fins aleshores el sector punter en l’economia catalana, com també resulta innegable l’alt cost social del negoci turístic. Us imagineu poder tornar a visitar la Catedral sense fer cua? O poder accedir al claustre sense haver de pagar entrada, com passava abans?
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)