Hi havia una vegada una amnistia de pega
El 1977, totes les persones vinculades als aparells de l’estat espanyol i tots els sectors polítics —excepte, com és natural, els quatre caps calents de l’extrema dreta irredempta que acabarien aplegant-se en la Fuerza Nueva de Blas Piñar— comprenien, més que res perquè era de sentit comú, que si es volia dotar d’una mínima credibilitat el procés de transició democràtica aleshores iniciat i d’un sòlid fonament el nou sistema constitucional que es pretenia instaurar després de la fi del franquisme no quedava més remei que concedir no pas un el perdó —indult— sinó l’oblit penal —amnistia— a tots els presos de l’oposició antifranquista,
incloent-hi també els acusats de terrorisme com ara, per exemple, els etarres responsables de l’atemptat contra l’almirall Luis Carrero Blanco que, com sabem, era ni més ni menys que el president del govern i el número dos del franquisme i, naturalment, aleshores, quan es parlava de terrorisme, es referien al de veritat i no pas al que s’inventen ara per buscar excuses per poder mantenir la repressió contra l’independentisme català. El 2024, en canvi, Espanya no s’ha replantejat de cap manera la seva resposta repressiva al procés independentista català sinó que, simplement, després de les darreres eleccions generals espanyoles, Pedro Sánchez necessitava els vots dels diputats d’ERC i Junts al Congrés per ser investit president del govern, i aquest és l’únic fonament de la recentment aprovada Llei Orgànica 1/2024 de 10 de juny d'amnistia per a la normalització institucional, política i social a Catalunya; per això, els jutges del Tribunal Suprem poden dedicar-se a torpedinar-la al seu gust, tal com ho han fet ara dictaminant que Carles Puigdemont, Toni Comín, Lluís Puig i Oriol Junqueras no poden pas beneficiar-se de l’amnistia perquè se’ls acusa d’un delicte de malversació, mentre que, en podem estar segurs, si en les reunions on es discutia l’elaboració i aprovació de la Llei d’Amnistia de 1977, algú hagués plantejat si calia aplicar-la també als delictes de malversació tothom s’hauria cargolat de riure. En el seu dia, els magistrats del sinistre Tribunal de Orden Público i les altres autoritats judicials franquistes van haver de veure com sortien al carrer nets de qualsevol mena d’antecedent penal els rojos y separatistas que havien condemnat a llargues penes de presó, i com és lògic, els jutges Manuel García-Castellón, Manuel Marchena i Pablo Llarena no estan gens disposats a haver d’empassar-se un gripau com aquest. El 10 de febrer del 2012, una representant de l’Oficina de l’Alt Comissariat de l’ONU per als Drets Humans va demanar formalment a Espanya derogar la Llei d’Amnistia del 1977 perquè, en prohibir la investigació dels delictes de tortures i crims contra la humanitat comesos a Espanya durant la Guerra Civil i el franquisme, incomplia la normativa internacional sobre Drets Humans que, precisament segons la constitució de 1978, Espanya té l’obligació de respectar; com sempre, les autoritats espanyoles es van negar en rodó a qüestionar la Llei de 1977; per tant, sobten força els escrúpols del Tribunal Suprem amb els possibles delictes de malversació comesos arran de l’organització del referèndum de l’1 d’octubre; evidentment, que els principals beneficiaris de l’actual llei d’amnistia siguin els policies acusats de les càrregues de l’1 d’octubre, s’inscriu dins de la tradició espanyola.
Una llei d’amnistia com l’aprovada recentment és el màxim que es pot obtenir d’Espanya i ja estem veient quins en són els resultats pràctics; queda clar, doncs, que la repressió contra l’independentisme català només podrà aturar-la la implantació de la República Catalana, tal com ho van expressar les persones que, dissabte passat, van participar a la manifestació convocada per l’ANC a Barcelona o en la concentració davant del consolat espanyol de Perpinyà. Per tant, espero que, malgrat la desmobilització conseqüència de la política neoautonomista menada per ERC, i també per Junts i la CUP, durant aquests darrers set anys, a la propera Diada en sortim bastants al carrer per deixar clar que de la repressió i del desig d’independència no se’n gira pas full i que, doncs, el problema català està encara a anys llum d’haver quedat resolt i liquidat.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)