La França del RN
El mapa del resultat de la primera volta de les eleccions generals indicà clarament l’existència de dues Frances no sols diferents sinó contraposades i tot:
l’una, aquella on la força hegemònica és el Rassemblement National (RN) i l’altra, aquella on als barris de classe treballadora hom vota pel Nou Front Popular però, en canvi, els sectors benestants o conservadors es decanten pel partit del president Macron, d’ací que la incidència del RN hi sigui marginal, potser fins i tot com en els bons temps de Jean Marie Le-Pen i Coluche. I ves quines coses, la França que gira l’esquena a l’extrema dreta és París mentre que el RN predomina a les zones allunyades de la capital, és a dir, a la majoria del territori francès, però, és clar, la regió francesa més poblada és París i la seva àrea metropolitana. Així doncs, si, després de la segona volta, Jordan Bardella s’ha hagut de quedar amb les ganes d’instal·lar-se al Palau de Matignon ha estat per dos vots: el de París i el d’aquells sectors de la resta de França conscienciats que si els partits de sempre són dolents, el RN encara és pitjor; segurament, doncs, seran aquests mateixos dos vots els que impediran a Marine Le Pen arribar a l’Elisi. Queda clar, doncs, que el RN no és pas el partit de París sinó el del desert francès, és a dir, d’aquella zona que a París, l’únic centre de decisió política existent a França, es considera perifèrica; per això, gairebé no s’hi para atenció i a l’hora d’invertir-hi s’hi destinen quantitats ínfimes del pressupost nacional més que res perquè per a qualsevol cap hexagonal resulta de sentit comú que si París va bé, això és que França va bé; per tant, l’RN és una creació involuntària del centralisme franco-francès. Se’n deriven dues conclusions. La primera és que el desert francès no disposa de poder per imposar-se al conjunt de França, perquè si en tingués, llavors de les darreres eleccions n’hauria sortit una assemblea nacional on l’RN hauria disposat de prou majoria per investir Bardella primer ministre. La segona és que l’assimilació del discurs nacional franco-francès fa que a les zones perjudicades pel centralisme parisenc es voti una opció —el RN— que no fa res més que radicalitzar el model nacional francès vigent fins ara; naturalment, si el problema és que tots els francesos són iguals però els parisencs són més iguals que els altres, la solució lògica fóra lluitar contra el centralisme i arribar a proposar un model federal on, per començar, quines han de ser les regions de França es decidís no pas a París sinó a cadascun dels territoris; evidentment, no cal dir-ho, aquest és un programa que, d’una banda, és a les antípodes de l’ideari del RN i, de l’altra, resulta inconcebible per als partits de sempre. Com sabem, en el llenguatge polític francès, la paraula “federalisme” té una connotació negativa que duu a associar-la amb desordre o mala organització; durant la Revolució, el 1793 els jacobins enviaren a la guillotina els girondins acusant-los de federalisme; tanmateix, però, i aquest és el detall més greu de tots, en realitat, els girondins no ho eren pas de federals perquè també defensaven una república tan centralista com l’antiga monarquia. En resum, doncs, pretendre resoldre els problemes del desert francès votant el RN és com dir que fumar és el millor remei per a les malalties respiratòries o com intentar apagar un incendi amb benzina.
Un cop establert que el RN és el partit del desert francès, no és pas lògic sorprendre’s que a les quatre circumscripcions del departament dels Pyrénées Orientales, totes les quatre diputades del RN hagin renovat el seu escó; potser l’únic motiu d’alegria és que tres d’aquestes quatre diputades hagin hagut de concórrer a la segona volta per guanyar a la seva circumscripció. Tanmateix, a diferència dels altres territoris del desert francès, als Pyrénées Orientales hi ha una alternativa al discurs nacional franco-francès que s’anomena Catalunya Nord. En les actuals circumstàncies, al catalanisme no li queda més remei que fer costat als partits de sempre per aturar el RN, cosa que, d’altra banda, no sempre dóna resultat, tal com ho demostra el govern del consistori de Perpinyà per Louis Aliot. El discurs del catalanisme hauria de ser, doncs, fer veure a la gent que hi ha una alternativa als partits de sempre —i, doncs, al model franco-francès clàssic— que no sols no és pas l’RN sinó que, a més, s’hi contraposa d’una manera frontal. Certament, la Catalunya Nord no disposa de prou força com per fer canviar França, però, com ho hem vist, aquest també és el cas del conjunt del desert francès i, d’altra banda, l’objectiu no és pas canviar França o reformar-la sinó trencar-hi. Als francesos benpensants no els fa gens de gràcia que en un departament el RN hagi guanyat en totes les circumscripcions però segur que encara els en faria molta menys si els quatre diputats de la Catalunya Nord fossin tots catalanistes.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)