Sobre la nova legislatura que comença
Si no hi ha cap sorpresa ni contratemps de darrera hora, el proper president de la Generalitat de Catalunya serà Salvador Illa, qui, pel seu tarannà i actituds, dóna una imatge tan grisa que a la televisió surt en blanc i negre.
Amb qui haurà de pactar per formar govern? Si s’esdevingués un tercer tripartit, ens trobaríem que, per complaure ERC, la força aleshores impulsora del projecte, Pasqual Maragall va haver de fer un gir catalanista, deixant enrere les espanyolades que havia proferit en els temps gloriosos de la Barcelona olímpica, igual com José Montilla va haver de donar-se un vernís de catalanitat que es veia del tot postís però tant hi feia, mentre que, precisament per girar full del procés, Salvador Illa imposarà als seus socis de govern, siguin els que siguin, una ortodòxia autonomista tan fèrria que el primer que se’n desmarqui se n’anirà de dret al carrer. Evidentment, als sectors d’ERC engrescats a ocupar conselleries al govern d’Illa, els desafio a assumir-ne les conseqüències electorals un cop s’acabi la legislatura i si no que se’n recordin de què va passar a les eleccions del 2010 i com va ser que plegués Joan Puigcercós. Un pacte de Salvador Illa amb Junts també podria ser només que, en aquest cas, espero i desitjo que Carles Puigdemont no hi vulgui participar i compleixi, doncs, la promesa de retirar-se de la política; com és lògic, no mereixerà cap mena de credibilitat com a dirigent independentista qui hagi pactat amb Illa ni que sigui per donar suport al seu govern però sense entrar-hi.
Malgrat el lleuger increment de vots de Junts, el conjunt de les tres forces independentistes no sumen majoria absoluta de cap manera. Tanmateix, sempre podem demanar-nos qui ha patit aquesta derrota si l’independentisme o bé el neoautonomisme amb què ERC, Junts i la CUP ens han vingut castigant des del 2017. Al capdavall, la formació que més vots i diputats ha perdut ha estat la més identificada amb el neoautonomisme. Adéu al 52% de vot independentista assolit el 2021, però per l’ús que se n’ha fet no crec pas que es noti gaire. Ben mirat, quin sentit pot tenir creure en la independència si, com ens ho han demostrat un dia sí i l’altre també amb la seva acció política, els dirigents dels partits independentistes no hi creuen? Certament, comença ara una travessia pel desert i per poder arribar a la terra promesa, és a dir, a la independència, és imprescindible dur a terme una renovació total de les direccions de Junts, ERC i la CUP on tots els que durant els anys del procés i posteriors eren a primera línia han de començar a fer passes al costat fins que els perdem de vista. I aquesta és la principal dificultat perquè el sistema electoral que tenim, amb llistes tancades i circumscripcions provincials, fa que al capdavant dels partits hi arribi només gent mediocre amb l’única intenció d’aconseguir una bona butaca i no jugar-se-la per res perquè tot es tracta d’anar fent i qui dia passa any empeny.
A Aliança Catalana els sembla que estan a punt de menjar-se el món o de tocar el cel amb els dits tot plegat perquè han obtingut dos tristos escons al Parlament. Tal com estan les coses a Europa, era inevitable que dins de l’independentisme sorgís una força d’extrema dreta i, doncs, no ens n’hem de sorprendre que Sílvia Orriols tingui ínfules d’arribar a ser algun dia —afortunadament bastant llunyà— la Giorgia Meloni o la Marine Le Pen de Catalunya. De totes formes, els resultats de Vox ens recorden que a Catalunya —el Principat— l’extrema dreta —autoritària, demagògica, filofeixista, xenòfoba, racista, reaccionària, grollera, etc., etc— continua sent, majoritàriament, d’obediència espanyola. Vox ha mantingut els seus onze escons al parlament només que respecte de les eleccions del 2021 però ha perdut uns tres mil cinc-cents vots; espero que aquest lleu retrocés no li tregui la son a Louis Aliot, el màxim simpatitzant de Vox a la Catalunya Nord.
Alhora ha anunciat un congrés de refundació per al proper 29 de juny. Com que en aquestes eleccions han tret menys vots que el PACMA —el partit animalista— jo crec que el dia 29 de juny, o qualsevol altre dia és igual, més aviat haurien d’agafar-se tots ben fort i cantar l’hora dels adeus.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)