Quan el mal ve d’Almansa
Almansa és —com ho ha estat sempre— una ciutat castellana; la seva importància en la nostra història és que, el 25 d’abril de 1707, durant la Guerra de Successió espanyola, hi va tenir lloc una batalla en què les forces borbòniques derrotaren les austriacistes.
Pocs dies després, el duc de Berwick, el capità general dels exèrcits de Felip de Borbó, va presentar-se a València amb les seves tropes i va anunciar-hi l’abolició de totes les lleis i institucions que hi havien regit fins aleshores, és a dir, d’avui per demà va quedar liquidat l’estat valencià que, en el seu dia, Jaume I havia instituït i l’antic regne fou reduït a la condició de província de la nova monarquia espanyola que estaven bastint els borbònics. Actualment, els historiadors accepten que, als regnes de la Corona d’Aragó —València, Aragó, Mallorca i Catalunya— la batalla d’Almansa assenyalà un abans i un després en la Guerra de Successió; fins aleshores, només hi havia dos prínceps —Carles d’Àustria i Felip de Borbó— que es disputaven els trons de Castella i d’Aragó, mentre que a partir d’Almansa la qüestió va passar a ser la continuïtat de les institucions i lleis dels regnes, una cosa només possible amb una victòria de Carles d’Àustria. I, com sabem, la Guerra va acabar guanyant-la Felip de Borbó, és a dir, Felip V d’Espanya. Per tot això, el 25 d’abril significa igual que l’11 de setembre al Principat o el 7 de novembre a la Catalunya Nord.
Segons Llanos Massó (Vox), presidenta de les corts valencianes arran dels acords del PP amb aquesta força ultradretana, “el 25 d’abril és història, i no requereix més memòria que el record d’uns fets que realment van ocórrer i amb conseqüències que han de ser analitzades pels historiadors, no pels polítics”, unes declaracions força sorprenents en una persona que, especialment el 25 d’abril, hauria estar tant exultant d’alegria i de felicitat que hauria de tenir ganes irreprimibles d’organitzar una festa de celebració ben grossa. Per començar, totes les seves intervencions parlamentàries, incloent-hi el discurs sobre el 25 d’abril, les fa en castellà mentre que a les corts valencianes abolides arran de la derrota d’Almansa resultava preceptiu parlar-hi en català; d’altra banda, Llanos Massó va néixer a Albacete i, doncs, per fer política al Regne de València hauria hagut de naturalitzar-se com a valenciana, cosa que, lògicament, li hauria significat demostrar un ple domini del català. La presidenta de les corts valencianes va continuar el seu parlament del 25 d’abril afirmant que “els valencians han sabut mantenir la seua essència, la seua singularitat, la seua identitat i el seu compromís davant tots els esdeveniments en què s’han vist involucrats”. En realitat, els valencians mantenen la seva identitat malgrat els intents de Vox de fer servir les institucions autonòmiques valencianes per erradicar-la; per això, garantir la continuïtat del català com a llengua viva al País Valencià passa, necessàriament i en primer lloc, per lluitar contra la campanya d’anihilació de la llengua que ha desfermat Vox amb la complicitat del PP i d’alguns sectors del PSOE, decidits a reprendre la persecució dels temps del franquisme, un règim totalitari, dictatorial i criminal que Vox reivindica obertament sense cap mena de pudor ni de vergonya.
Precisament per aquelles paradoxes de la vida, els qui volen mantenir viu el record del 25 d’abril són aquells que hi veuen el record d’una derrota és a dir, la pèrdua d’un estat valencià que malden per recuperar. Entre nou mil i dotze mil persones van manifestar-se dissabte passat pel centre de València sota el lema “La llengua no es toca”; protestaven, doncs, contra la campanya empresa per les institucions autonòmiques valencianes contra el català. Ja ho sabem que la composició de les corts valencianes és la que és fins que s’acabi aquesta legislatura; d’altra banda, és de sentit comú que intentar parlar o raonar amb la gent de Vox no és pas possible i, segurament, ni tan sols és desitjable. Es tracta, només, de fer veure als sectors més moderats —és a dir, menys reaccionaris i sectaris— del PP que anar de bracet amb Vox els pot passar factura a les urnes quan torni a haver-hi eleccions. A Vox diuen obertament allò que, dins del PP, n’hi ha que no s’atreveixen a manifestar-ho en públic per una simple qüestió de decòrum, però segur que n’hi ha d’altres que troben grotesc tenir de conseller de cultura un torero que, a més, menysprea d’una manera insultant la cultura valenciana, tal com s’ha vist amb la seva negativa a col·laborar en els actes del centenari del naixement del poeta Vicent Andrés Estellés.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)