Llengua i cofoisme
Al final del franquisme, tothom s’adonava que a Catalunya —el Principat— la llengua predominant en tots els àmbits era el castellà i que, per citar un dels problemes lingüístics més apressants d’aleshores, hi havia molta gent catalana que li era molt més senzill llegir, i sobretot escriure, en castellà que no pas fer-ho en català.
Jo mateix, per exemple, vaig ser escolaritzat entre 1970 i 1983 —suposo que no cal pas dir en quina llengua tenint en compte l’època de què estic parlant— i, aleshores, em resultava del tot inconcebible fer un examen de matemàtiques en català, com també, cap a 1985 quan ja tenia vint anys, em va causar sorpresa veure —per primera vegada en la meva vida— llibres de text de diferents assignatures escolars, escrits en català, una cosa que, pocs anys abans, quan jo encara anava a col·legi era poc menys que ciència-ficció. El 1983, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de Normalització Lingüística i se’ns va prometre que, no pas d’avui per demà perquè les coses no es poden solucionar pas per la via ràpida i expeditiva però sí en un termini de temps raonable, s’assoliria la plena normalització del català, naturalment dins d’una situació de bilingüisme en què a Catalunya —però no pas com és obvi a la resta d’Espanya— el català i el castellà haurien de conviure harmònicament. El 1984, van començar les emissions regulars de TV3 com també van sorgir emissores de ràdio en català i, com és lògic, molta gent hi va veure un progrés; en realitat, si el règim franquista no ho hagués prohibit, televisió en català podria haver-n’hi hagut des de 1960 igual com ràdios i diaris en català n’haurien pogut continuar existint després de 1939; el general Felipe Acedo Colunga, governador civil de Barcelona (1951-1960), un dels energúmens del franquisme, va prendre’s gairebé com una ofensa personal el sol fet de veure un parell de revistes escrites en català. El 1979, va publicar-se el manifest “Una nació sense estat, un poble sense llengua” aparegut a la revista Els Marges, on s’avisava de la impossibilitat d’assolir la normalització del català dins del marc legal i ideològic del bilingüisme però des de les instàncies oficials de la Generalitat no se’n va voler fer cas. Tot aquell que, en nom de la normalització del català, qüestionava el bilingüisme era bandejat automàticament com a radical, somiatruites, extremista, eixelebrat, cap calent, etc., etc. Un sociolingüista com Francesc Vallverdú (1935-2014), que va arribar a ser cap dels serveis lingüístics de la Corporació de Ràdio i Televisió de Catalunya com també membre del Consell Social de la Llengua Catalana de la Generalitat de Catalunya, va dedicar bona part de la seva activitat intel·lectual a demostrar que el bilingüisme no era —ni havia de ser-ho de cap manera— un obstacle per a la normalització del català. La situació de la llengua, doncs, estava ben encarrilada i, en tot cas, calia vigilar que no la fessin descarrilar alguns dels tabalots puristes que sempre estaven amb els seus romanços que a Catalunya no es podia viure i treballar sense saber perfectament el castellà, que el bilingüisme només servia per legitimar l’ús del castellà a Catalunya i d’altres històries per l’estil. D’altra banda, si es comparava la situació del Principat amb la del País Valencià i les Illes, i ja no diguem amb la Catalunya Nord, es veia d’una hora lluny que no hi havia color, i si els quatre de la ceba, pesats com ells sols, sortien amb el ciri trencat que ser el borni al país dels cecs no significa pas veure-hi bé, doncs la solució era tapar-se les orelles per no sentir-los. Anàvem tant de sobrats que en els bons temps de la revolució dels somriures es podia prometre que en la nova República Catalana independent el castellà continuaria sent-hi llengua oficial. Si alguns es creien que fer concessions al castellà podia fer augmentar el vot independentista a l’àrea metropolitana de Barcelona, no entenc pas com és que no se’ls va acudir que fer concessions al francès igual també podria servir per fer créixer el sentiment independentista a la Catalunya Nord. I així va anar tot fins que, ara fa un any o dos, es va començar a veure quina era la realitat La tan glorificada immersió lingüística era una comèdia perquè en molts centres s’ignora la legislació de la Generalitat sense que passi res; no ja al País Valencià o a les Illes sinó al Principat mateix, a qualsevol li poden exigir, per les bones o per les males, que parli en castellà, que, gairebé cinquanta anys després de la fi del franquisme, continua sent la llengua predominant al Principat. I d’ací ha vingut que es comencés a parlar de situació d’emergència lingüística.
Es comprèn, doncs, el meu total acord amb l’afirmació “El cofoisme sistemàtic amb la llengua ha estat absolutament suïcida” pronunciada ara fa unes setmanes pel filòleg Josep Murgades, catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona, conegut, sobretot, per haver estat un dels autors del manifest de Els Marges a què abans m’he referit. Si la constitució espanyola estableix per a tots els ciutadans espanyols el deure de saber el castellà i si el pensament nacional espanyol parteix de la base que el castellà ha de ser la llengua nacional a tot arreu d’Espanya, no ens queda més remei que reconèixer que, durant els darrers quaranta anys, la Generalitat de Catalunya ha fet en matèria de política lingüística tot el que ha pogut per normalitzar el català i que la situació d’ara és el màxim a què es pot arribar dins dels marc jurídic i ideològic espanyol. En tot cas, l’única cosa que es pot criticar al règim autonòmic és haver intentat fer-nos creure una aberració com ho és que la normalització del català és possible acceptant una situació de bilingüisme. En la llengua i en molts d’altres àmbits, si volem arribar més lluny d’on som ara, ens cal plantejar-nos seriosament la possibilitat d’assolir la independència perquè en cas contrari no hi ha res a fer.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)