Salvador Puig i Antich
El passat 20 de desembre va escaure’s el cinquantè aniversari de l’atemptat d’ETA que costà la vida a l’almirall Luis Carrero Blanco, aleshores president del govern espanyol i número dos del règim franquista,
segurament l’encarregat de garantir-ne la continuïtat després de la mort de Franco, que llavors ja tenia vuitanta anys i potser ja començava a repapiejar i a fer catúfols, i el 2 de març, és a dir, dissabte passat, es va complir mig segle de l’execució al garrot vil, el tradicional mètode espanyol d’aplicació de la pena de mort, del militant anarquista Salvador Puig i Antich perpetrada a la presó model de Barcelona. En aparença, aquests dos fets no tenen pas cap mena de connexió més que res perquè el tribunal militar que va jutjar-lo després de la seva detenció, esdevinguda a Barcelona el 25 de setembre de 1973, no va pretendre mai relacionar Puig Antich amb l’escamot d’ETA que a Madrid va atemptar contra l’aleshores president del govern espanyol. Tanmateix, arran de la mort de Carrero, a les altes instàncies del règim tothom estava empipat com una mona i amb ganes de donar un bon cop de puny a la taula per així posar els punts sobre les is a la creixent i cada cop més organitzada oposició al franquisme; sense anar més lluny, Julio Rodríguez Martínez, ministre d’educació i ciència, estava disposat a crear una milícia encarregada de venjar l’atemptat per mètodes extrajudicials, igual com un alt comandament militar volia decretar l’estat d’excepció a tot arreu d’Espanya. Aquest ambient de furiosa excitació reaccionària i de ganes de fer sang explica que la sentència de mort contra Puig Antich, aprovada pel Consell Suprem de Justícia Militar el 19 de febrer de 1974, no es commutés per una altra de presó, i que l’1 de març següent el Consell de Ministres, constituït en darrera instància judicial espanyola, donés el vistiplau a l’execució, requisit imprescindible per poder dur-la a terme. D’altra banda, per intentar amagar el caràcter polític de la decisió, el 2 de març de 1974 mateix va ser executat a Tarragona, també al garrot vil, un home que els mitjans de comunicació de l’època van identificar presentant-lo com un ciutadà polonès anomenat Hein Chenz però que en realitat es deia Georg Michael Welzel i era ciutadà de la República Democràtica Alemanya (RDA), l’estat comunista alemany desaparegut el 1989 arran de la Caiguda del Mur de Berlín. Després de la mort de Carrero Blanco, va ser nomenat president del govern Carlos Arias Navarro (1908-1989) qui, durant la Guerra Civil, s’havia guanyat el malnom de “El carnisser de Màlaga” pel destacat paper que va tenir com a fiscal en la sanguinària repressió que van practicar en aquesta ciutat andalusa les tropes franquistes després d’haver-la presa el 8 de febrer de 1937; si a Màlaga havia fet assassinar més de quatre mil persones, el març de 1974 admetre la mort de Puig Antich ja no deuria venir-li d’ací.
Salvador Puig Antich formava part del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), un grupuscle anarquista partidari de la lluita armada que havia robat més d’un banc i que, mogut pel seu radicalisme ideològic, es malfiava del conjunt de l’oposició antifranquista; a més, quan va ser detingut, Puig Antich anava armat i en l’enfrontament que va tenir amb la policia, ell va quedar malferit i un policia va resultar mort per impactes de bala. Si dels càrrecs que es van presentar contra seu al judici, se n’hagués sortit amb una condemna de presó d’unes quantes dècades i un dia, al cap de tres anys, en aplicació de la Llei d’Amnistia del 17 d’octubre de 1977, hauria quedat lliure i sense cap mena d’antecedent penal. Llavors, avui dia no se’n recordaria ningú de Puig Antich, un dels molts presos polítics del franquisme, ni tampoc del MIL, una organització amb una incidència política i social gairebé nul·la. I què si el seu procés va estar tan farcit d’irregularitats que no es pot considerar pas provat que realment ell fos l’autor dels trets que van provocar la mort del policia? Que els tribunals franquistes no respectaven cap mena de garantia processal, començant per la de la presumpció d’innocència, no era pas cap secret perquè tothom n’estava al corrent; per tant, les arbitrarietats del procés contra Puig Antich no van ser pas un cas únic ni especial. Com és lògic, si després d’haver sortit al carrer, hagués continuat robant bancs i enfrontant-se a la policia amb armes de foc, Puig Antich hauria tornat a la presó i llavors se l’hauria assenyalat com a element pertorbador de la jove democràcia espanyola perquè, tal com es deia aleshores, les seves accions violentes només podien tenir justificació durant la dictadura però de cap manera en un país que vivia en democràcia sota un estat de dret. Certament, però resulta obvi que executar-lo va ser un caprici dels alts responsables del règim franquista frisosos de trobar un cap d’esquila per esbravar-s’hi i, per això, avui dia es considera la mort de Puig Antich un crim d’estat. Per això, resulta vergonyós que no s’hagi exigit mai als seus responsables, com a mínim, demanar perdó i mostrar penediment i, també, que no hagin prosperat les iniciatives per declarar nul el procés ni tampoc la querella contra el jutge que va sentenciar Puig Antich. No es tracta, doncs, de reivindicar cap pretès heroi sinó de recordar una víctima, una de les moltes que va fer el franquisme durant els seus maleïts quaranta anys d’existència.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)