El discurs de Sa Majestat el Rei
Segons a quina banda visquem de la frontera del Tractat dels Pirineus, als catalans ens toca haver de sentir o bé a la vigília de Nadal El discurso de Su Majestad el Rey o bé per Cap Any Les voeux du Président à la Nation, adreçats a una nació que, tal com ja ens ho podem figurar, no és pas la catalana,
perquè, malgrat les diferències entre l’un i l’altre, si una cosa tenen en comú Monsieur le Président de la République Française i Su Majestad el Rey de España és que de la nació catalana no en volen ni sentir parlar.
En el seu parlament, el rei d’Espanya va fer-se fort en la defensa de la Constitució, és a dir, en la vigent avui dia, aprovada no pas a l’inici dels temps sinó el 1978, amb un èmfasi que molts dels seus acòlits no li recordaven en els gairebé deu anys que porta al tron. Segons Felip VI, “Fora del respecte a la Constitució no hi ha pas democràcia ni convivència possibles, no hi ha pas llibertats sinó imposició, no hi ha llei sinó arbitrarietat. Fora de la Constitució no hi ha pas una Espanya en pau i llibertat”. Que fora del constitucionalisme i de la democràcia no hi ha ni pau ni llibertat ni convivència, ja ho sabem perquè ens ho van deixar molt clar Alfons XIII, besavi de Felip VI, ara fa cent anys quan va permetre el cop d’estat de Primo de Rivera, i, sobretot, Franco durant els seus quaranta anys de dictadura, un règim totalitari i genocida sorgit, recordem-ho, d’una guerra civil conseqüència d’un cop d’estat promogut pels monàrquics i d’altres sectors reaccionaris gens disposats a acceptar la constitució espanyola de 1931 perquè era republicana i democràtica. Es dedicaria ara a engegar discursos Felip de Borbó si no hagués estat per Franco? Que als EUA sentin un respecte tan profund per la seva constitució que els resulti inconcebible canviar-la, ho comprenc perquè encara és la que va aprovar el Congrés de Filadèlfia reunit el 1787, poc després que els independentistes americans haguessin derrotat les forces imperials de la Corona Britànica, i durant els seus més de dos segles de vigència sempre ha resultat una eina útil per a la societat americana, mentre que la història constitucional d’Espanya —i també la de França— ha estat força diferent de la dels EUA, o si no, veiem què se’n va fer de la constitució francesa de 1791 i de l’espanyola de 1812. Segons sembla, l’abrandada defensa de la constitució de 1978, Felip VI va fer-la perquè la qüestionen algunes de les forces parlamentàries que col·laboren en el govern de Pedro Sánchez. Bé, no sé pas què deu dir la constitució sobre agredir en seu parlamentària un representant d’un altre grup polític, tal com, ara fa pocs dies, va fer-ho al ple de l’Ajuntament de Madrid Javier Ortega Smith, el portaveu de la formació ultradretana Vox al consistori madrileny, llençant-li una ampolla a la cara a un regidor de Más Madrid, un partit d’esquerra; potser d’això en deuen dir la nova política. Naturalment, Sa Majestat el Rei no ha d’ocupar-se pas de foteses com aquesta i, per això, comprenem que no hi fes cap referència, ni tan sols indirecta, al seu discurs.
Felip VI va començar el seu missatge referint-se a “les dificultats econòmiques i socials” que afecten els ciutadans; podem veure, doncs, que el rei està al corrent que no pas tots els seus súbdits viuen en palaus com els que surten a la revista Hola; ara bé, immediatament va deixar clar que aquell no era pas el moment de parlar de coses mundanes com ara l’atur, la precarietat laboral o les dificultats d’accés a l’habitatge —i, per això, s’hi va referir només de passada al final—, sinó de qüestions serioses de debò perquè tenien molt a veure amb el desenvolupament de la vida col·lectiva espanyola: la Constitució i Espanya; s’adreçava, doncs, als polítics però no pas a la gent que els vota esperant que contribueixin a millorar les seves condicions de vida. Felip de Borbó va remarcar la importància de la separació de poders —una idea enunciada per Montesquieu que contribuí a esfondrar les monarquies absolutes de Lluís XVI a França i de Ferran VII a Espanya— per desaprovar la iniciativa del Congrés dels Diputats d’investigar si alguns jutges han fet mal ús de les seves prerrogatives i, encara que ni tan sols ho hagi insinuat, podem endevinar que la seva defensa del poder judicial implicava un rebuig frontal a l’amnistia dels dirigents independentistes; al capdavall, tots recordem la cara de pomes agres amb què va rebre Pedro Sánchez després d’haver aconseguit superar la sessió d’investidura. Segons el rei, la present constitució va servir per superar les divisions entre espanyols, principalment, hem d’entendre, les existents entre, d’una banda, els partidaris del cop d’estat del 1936 i de la dictadura de Franco i, de l’altra, els defensors de la legalitat constitucional i democràtica existent a Espanya entre 1931 i 1936. A més, també va al·ludir a la raó de ser de la constitució de 1978 com a “pacte col·lectiu entre tots”; com sabem, la raó de ser de la Transició democràtica d’ara fa gairebé cinquanta anys i de la constitució que en va sorgir era liquidar el franquisme però sense condemnar-lo ni passar comptes amb els seus jerarques fent-los respondre dels seus crims davant de la justícia.
Felip VI va destacar l’orgull de sentir-se espanyol afirmant que “Hauríem de prendre una més gran consciència del gran país que tenim”. Més aviat, però, les càrregues policials de l’1 d’octubre i la repressió engegada contra l’independentisme durant els darrers sis anys indiquen que Espanya podrà ser moltes coses, però un gran país, de cap manera.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)