Malversació al Rassemblement National
A la tardor que ve, és a dir, d’ací aproximadament dotze mesos, arribarà als tribunals francesos una qüestió que ja fa temps que s’arrossega:
el març del 2015 —quan arribi la primavera, se’n complirà el novè aniversari, doncs— el Parlament europeu va notificar a la justícia francesa l’existència d’irregularitats en els sous dels assistents parlamentaris perquè els que havia contractats l’aleshores Front National cobraven de la cambra però, en realitat, només treballaven per al partit. Hi estan implicats bastants dels que en aquells temps tallaven el bacallà a la formació ultradretana com ara, entre d’altres, Marine Le Pen i Louis Aliot. Naturalment, aquest no és pas l’únic escàndol polític que s’ha donat a França o a Espanya, però, com tots sabem, el discurs populista de l’extrema dreta xenòfoba i racista consisteix a presentar-se com a l’alternativa del poble envers els polítics “de sempre” als quals acusa de ser uns egoistes que únicament miren per a ells i que, per això, només procuren enriquir-se en l’exercici dels càrrecs públics, mentre que ells coneixen les veritables solucions als problemes de la societat i, com que no estan pas per perdre el temps amb romanços, les aplicaran sense contemplacions balli qui balli i peti qui peti. D’altra banda, a Perpinyà ja hi ha hagut un tast de què significa a la pràctica tot el discurs del Rassemblement National (RN): respondre a la inseguretat ciutadana donant a la policia municipal carta blanca per repartir llenya a tort i a dret, fer la guitza contínuament a grups ètnics “indesitjables” com ara botiguers magrebins que, cada punt i moment, es troben amb una inspecció al seu comerç per qualsevol fotesa i, sobretot, posar tants de pals a les rodes com sigui possible a la Bressola per impedir-li obrir un liceu en català a l’antic convent de les clarisses del barri del Vernet, tot això amanit amb la tricolor francesa onejant al Castellet. A part d’això, segons diuen les males llengües, en l’exercici de les seves responsabilitats al capdavant del consistori, Louis Aliot no es caracteritza pas per ser precisament allò que en diríem un hiperactiu; podem estar tranquils, doncs, que de tensió o estrès no en deu patir gaire.
Hi havia una època gloriosa en què imaginar-se Jean Marie Le Pen a l’Elisi era un joc dels disbarats igual com ho fóra imaginar-s’hi Coluche, però que d’ací uns pocs anys Marine Le Pen arribi a l’Elisi i Louis Aliot s’instal·li a Matignon no és pas un escenari impossible. En aquestes circumstàncies, ens trobem que, a diferència de com passava ara fa quaranta anys, és a dir, en temps de Jean Marie Le-Pen i de Coluche, la majoria dels francesos no veuen pas en la ultradreta una amenaça a la democràcia. Hi estic d’acord. El 22 d’octubre del 2022, Giorgia Meloni va esdevenir primera ministressa d’Itàlia, exactament el mateix càrrec que, just un cent anys enrere, havia assolit Benito Mussolini després de la feta de la Marxa sobre Roma; ara bé, malgrat la seva ideologia extremadament reaccionària i retrògrada, és obvi que Meloni no conspirarà pas per liquidar la democràcia i instaurar una dictadura de partit únic on, com a líder de Fratelli d'Italia, monopolitzi el poder tal com, en el seu moment, va fer-ho durant vint anys Mussolini al capdavant del Partito Nazionale Fascista. Evidentment, una França governada per Marine Le Pen serà una cosa molt semblant a la Itàlia de Giorgia Meloni i, també, una versió a l’engròs de què és ara el Perpinyà de Louis Aliot, però no pas una segona edició de l’État français de Vichy, sinó que Marine Le Pen seria un més dels presidents que ha tingut França duran la V República. Potser ha arribat el moment d’adonar-se que combatre l’actual extrema dreta europea titllant-la de feixista és una estratègia equivocada perquè el feixisme, entès com a ideologia que fa del rebuig explícit i desacomplexat a la democràcia i al liberalisme el seu principal senyal d’identitat, es va acabar amb la derrota de Hitler a la II Guerra Mundial. Ja me’n faig càrrec que la formació ultradretana, antieuropeista i xenòfoba Alternativa per a Alemanya (AfD) és el partit dels neonazis que han posat seny —en la mesura, lògicament, que això sigui possible— i que, sobretot, es diferencia dels altres partits polítics alemanys perquè no hi comparteix pas la condemna total del nazisme; per tot això, doncs, que AfD arribés mai a governar Alemanya fóra una molt mala notícia per a Europa i el món sencer; ara bé, si realment AfD pretengués instaurar un IV Reich, llavors la primera cosa que necessitaria fer seria crear un führer, és a dir, presentar algú com el líder carismàtic que, amb una autoritat il·limitada, ha de governar el país amb mà de ferro, és a dir, disposar del mateix poder que Hitler va tenir al III Reich. És clar que la ideologia i la manera de fer de Vox és repugnant, però Vox no és pas Falange Española y de las JONS; per això, no hi ha cap dels seus dirigents que aspiri a esdevenir el jefe o caudillo nacional, tal com en el seu moment va aspirar-hi José Antonio Primo de Rivera.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)