El conflicte de l’Orient Mitjà explicat a un simpatitzant dels palestins
L’existència de l’Estat d’Israel és el fruit del sionisme, és a dir, d’un moviment originat a finals del segle xix entre els jueus d’Europa que es proposava bastir un estat jueu al territori on, dos mil anys enrere, hi havia hagut l’antic Israel,
el país d’origen de la cultura i de la religió jueves. Naturalment, ja en aquella època, la principal objecció que es plantejava als sionistes era que els antics territoris israelians estaven poblats per una gent que no tenia res a veure amb el judaisme i que, com era d’esperar, no acceptaria pas per les bones la creació d’un estat d’Israel a casa seva. Com tots sabem, si el sionisme va tenir èxit va ser a conseqüència de l’antisemitisme, l’odi als jueus que es donava a molts llocs d’Europa, de tal manera que els sionistes venien a ser uns europeus que no podien pas integrar-se als seus països perquè s’hi veien rebutjats pel sol fet de ser jueus i en bastants casos el rebuig es traduïa no sols en prejudicis i discriminacions sinó en violència física, és a dir, en allò que a Rússia en deien un pogrom: multituds enfurismades assaltaven les cases dels jueus, matant i violant a qui els semblava i, mentrestant, la policia feia l’orni, primera perquè els seus agents podien compartir els prejudicis antisemites de la població en general i segona perquè no s’atrevien pas a enfrontar-se a la ira de les masses. Com és lògic, a Palestina no tenien pas la culpa de què passava a Rússia a principis del segle xx o a Alemanya en temps de Hitler. Tot això està molt bé, però Israel té ara a la vora de deu milions d’habitants; podem imaginar-nos, doncs, la catàstrofe humanitària amb què ens trobaríem si demà passat la victòria final de Hamas aconseguís esborrar Israel del mapa; a tot arreu del món musulmà farien festa major per celebrar-ho i segurament una bona part de l’esquerra europea s’hi afegiria, però l’endemà de festes arribaria, d’una manera inevitable, el moment de plantejar-se què n’hauríem de fer de gairebé deu milions de desplaçats, és a dir, de deu milions de persones que ho haurien perdut absolutament tot i que caldria acollir en algun lloc com a refugiats perquè poguessin refer la seva vida. A més, no pas tots els israelians d’avui dia són descendents de sionistes europeus, n’hi ha que ho són de comunitats jueves que portaven segles vivint en països àrabs o musulmans però que van ser-ne expulsades pels seus governs després que, el 1948, Israel, acabada de fundar com a estat, derrotés una coalició militar formada per Egipte, Jordània, Iraq, Síria, el Líban, l’Aràbia Saudita, el Iemen i forces irregulars palestines, la qual s’havia marcat com a objectiu destruir l’estat d’Israel i llençar els jueus al mar. La legitimitat històrica d’Israel és discutible i qüestionable, però hi ha casos pitjors. Austràlia, per exemple, té el seu origen en l’arribada a partir de finals del segle xviii de colons britànics que hi exterminaren gairebé tota la població aborigen, una gent que havia viscut a l’actual Austràlia des de la Prehistòria sense causar problemes a ningú. Si l’Ulster és una regió d’Irlanda amb majoria de protestants és perquè al segle xvii, els governants anglesos responien a les revoltes irlandeses expulsant la gent de casa seva i repoblant el territori amb colons protestants, anglesos o escocesos, però òbviament avui dia no ens prendríem pas seriosament algú que proposés com a solució al conflicte de l’Ulster l’expulsió massiva dels protestants.
Segons diuen, a Israel s’ha implantat un sistema d’apartheid en què els àrabs són ciutadans de segona o de tercera categoria, igual com passava amb els negres a Sudàfrica en temps dels règims racistes. Independentment que aquesta comparació sigui correcta o no, ens trobem que el cap visible de la lluita contra l’apartheid era Nelson Mandela, qui, malgrat haver-se hagut de passar gairebé tota la seva vida a la presó, proposava una Sudàfrica democràtica on tots els ciutadans tinguessin els mateixos drets i deures sense discriminacions per motius de raça, ètnia o color de pell. En canvi, Hamas és un moviment integrista islàmic, una ideologia que, com tothom hauria de saber, és la negació de qualsevol noció de democràcia o de drets humans; d’acord que l’apartheid de Sudàfrica era una injustícia, però ara imaginem-nos que el Congrés Nacional Africà —el partit de Mandela— hagués manifestat que calia exterminar tots els blancs de Sudàfrica perquè eren uns colons imperialistes i genocides. Un dels aliats de Hamas és l’Iran, un país governat per una banda de fanàtics religiosos disposats a matar qui sigui per mantenir-se al poder; precisament, ara fa pocs dies va morir una noia iraniana estomacada per la policia de la moral —la versió islàmica de la Inquisició— per no dur el vel ben posat. Alguns analistes polítics afirmen que Rússia, la Xina i l’Iran s’estan preparant per encapçalar un bloc enfrontat al món occidental; ja ho sé que Occident no és pas el paradís terrenal i que la nostra societat té molts defectes i mancances però un eix Moscou-Pequín-Teheran el trobo tan pervers i indesitjable com l’eix Berlín-Roma-Tòquio de la II Guerra Mundial.
Certament, la resposta d’Israel a l’atac que hi va llençar Hamas des de Gaza el passat 7 d’octubre ha de ser proporcionada. Voldria recordar, però, que si el 1914 Àustria va declarar la guerra a Sèrbia va ser perquè a Viena tenien unes sospites molt raonables i sòlides que els autors materials de l’atemptat de Sarajevo —que costà la vida a l’arxiduc Francesc Ferran, l’hereu del tron austro-hongarès— no eren pas uns revolucionaris que anessin per lliure, com va ser-ho l’anarquista que havia assassinat l’emperadriu Sissí a Ginebra el 10 de setembre de 1898, sinó que comptaven amb l’ajuda i la complicitat del govern serbi. Que després el conflicte d’Àustria i Sèrbia es compliqués fins a donar origen a la I Guerra Mundial, ja és una altra història. Evidentment, no sembla gaire lògic creure’s que l’atac del 7 d’octubre s’hagués planejat sense que les autoritats palestines de Gaza en sabessin res.
Per acabar, a les xarxes he llegit que Jesús de Natzaret era un palestí a qui els jueus condemnaren a mort. Voldria puntualitzar que Jesús era jueu, com ho era aleshores la immensa majoria de la gent que vivia a l’actual Palestina, i que els que el van condemnar a mort van ser els romans. La crucifixió era un suplici romà que s’havia aplicat en altres casos, com ara a Espàrtac i els que el seguiren en la revolta d’esclaus que dirigí cap a l’any 70 a de J.C. Tots acabaren crucificats al llarg de la Via Àpia, que unia Roma amb Brindisi.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)