De nou amb l’amnistia
L’amnistia de 1977 va concedir-se no pas perquè a un determinat candidat a president del govern li faltessin només uns quants vots per arribar a disposar de la majoria necessària al Congrés dels Diputats per poder ser investit, sinó perquè era un requisit indispensable per donar credibilitat a la transició democràtica
que, arran de la pressió popular del moviment democràtic contra quaranta anys de dictadura, va haver d’emprendre la classe dirigent ex-franquista, encapçalada aleshores per Adolfo Suárez; una altra cosa és que aquella amnistia pugui fer-se servir avui dia com a argument jurídic per negar-se un tribunal a investigar tortures perpetrades per la policia espanyola a la comissaria de la Via Laietana. D’altra banda, llavors, totes les forces polítiques estaven d’acord que calia concedir una amnistia mentre que en la manifestació del passat 8 d’octubre l’entitat espanyolista Societat Civil Catalana (SCC) va demanar un acord entre el PSOE i el PP per evitar “que Espanya quedi en mans dels radicals”, com si la ultradreta xenòfoba de Vox, que va tenir força protagonisme en la manifestació de SCC, fos un exemple de seny i de moderació, tal com ja s’està veient al País Valencià i a les Illes. Així doncs, si comparem aquells temps amb els actuals, podrem treure fàcilment la conclusió que el debat sobre l’amnistia que demana Junts com a condició prèvia a votar la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern té un interès merament teòric, però, tot i així, convé entrar-hi per aclarir alguns conceptes.
Per les xarxes corre la brama que l’amnistia és una mena de subterfugi personal de Carles Puigdemont qui, segons diuen, necessita imperiosament renovar el seu escó a les eleccions europees que se celebraran d’ací uns mesos perquè si no, es quedaria sense feina a una edat en què encara no pot jubilar-se. En realitat, l’amnistia obligaria Espanya a admetre que va fer mal fet de respondre a la convocatòria del referèndum del 2017 amb la força repressiva i la persecució judicial; per tant, se’n beneficiarien totes les persones que s’han trobat amb problemes legals arran dels fets de l’1 d’octubre com també establiria un precedent que impediria a les autoritats espanyoles respondre amb càrregues policials i ordres de detenció a una iniciativa política semblant a la que ara fa sis anys es va emprendre a Catalunya. Ara bé, dir que no s’hauria hagut d’enviar la flota d’en Piolín a Barcelona a estomacar gent ni empresonar el govern de la Generalitat no exclou pas la que, des del punt de vista espanyol, hauria estat la solució més intel·ligent de totes: abstenir-se de dur a terme accions repressives i considerar, simplement, que sent com era il·legal, el referèndum de l’1 d’octubre no tenia —ni podia tenir— cap mena de validesa jurídica i, doncs, no va passar de ser, igual com la declaració d’independència votada al Parlament de Catalunya, una pantomima o, a tot estirar, un simulacre; en conseqüència, diàleg del govern central amb la Generalitat, tant com se’n vulgui però sempre dins dels límits de la Constitució que a hores d’ara tots ja sabem quins són. Per tot això, doncs, l’exigència d’amnistia va acompanyada de la d’autodeterminació. Si els polítics que es van quedar fora dels indults del 2021 haguessin pensat només en la seva situació personal, no haurien mogut tot l’enrenou de l’amnistia i l’autodeterminació sinó que haurien mirat d’arribar a alguna entesa amb el jutge Pablo Llarena, tal com va fer-ho una companya d’una organització que es diu revolucionària i anticapitalista.
Pedro Sánchez pretén condicionar l’amnistia a la renúncia a la via unilateral per part de les forces independentistes. Tal com pot veure’s, si l’actual inquilí de la Moncloa disposa dels serveis d’un gabinet jurídic, els seus membres l’assessoren molt malament. Un indult sí que es pot condicionar, per exemple a no repetir el fet pel qual es va ser condemnat, però l’amnistia planteja la qüestió de si va ser vàlida, és a dir, ajustada a dret una determinada actuació judicial, una pregunta que només admet dues respostes possibles: l’afirmativa o la negativa, sense que pugui haver-hi cap mena de solució intermèdia. Puigdemont no està pas demanant que el perdonin, és a dir que l’indultin, sinó que les autoritats espanyoles reconeguin que va ser injusta tota l’acció judicial que els tribunals espanyols van emprendre contra seu a partir del 2017 i ací la raó o la té Puigdemont o la té Llarena i no hi ha més.
Contribueix la negociació de l’amnistia a crear i mantenir el mite que hi ha una Espanya progressista i moderna amb què sí que es pot raonar i parlar? Potser sí, però la més que previsible resposta que des d’Espanya es donarà a la petició d’amnistia més aviat servirà per confirmar, una vegada més, que la idea d’una Espanya dialogant és un miratge.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)