L’1 d’octubre
Oblidar l’1 d’octubre és impossible perquè, d’una banda, aquell dia a prop d’un miler de persones van haver d’acudir a centres sanitaris per ser ateses de les ferides i contusions que els havien ocasionat els cops de porra de la policia espanyola i, de l’altra, l’organització del referèndum del 2017 va ser el punt de partida de la repressió que ha patit l’independentisme durant els darrers sis anys.
Així doncs, un cop s’hagi assolit la República Catalana, la data de l’1 d’octubre tindrà molts de mèrits per esdevenir la festa nacional de Catalunya en substitució de la Diada de l’Onze de Setembre que, un cop aconseguida la independència, deixarà de tenir sentit perquè tota la sobirania i la llibertat perduda el 1714 s’haurà recuperat amb la República Catalana. Al capdavall, si l’11 de Setembre es commemora una derrota, l’1 d’Octubre se celebra una victòria com va ser aconseguir un 90% de vots afirmatius per a la independència amb una participació del 43’03%, que, donades les circumstàncies, va ser tot un èxit; lògicament, no sabem pas quin índex de participació s’hauria assolit si la Policia i la Guàrdia Civil no haguessin tancat col·legis ni requisat paperetes.
Com ja he dit en anteriors ocasions, no crec pas que negociant la investidura de Pedro Sánchez —o de qualsevol altre candidat a president del govern espanyol— pugui aconseguir-se l’amnistia o el reconeixement del dret a l’autodeterminació; ara bé, déu-n’hi-do del revulsiu que, després de sis anys de la grisor del neoautonomisme, ha significat la iniciativa de Carles Puigdemont, assumida per Junts, de condicionar el vot a la investidura de Sánchez a la concessió de l’amnistia i al reconeixement de l’autodeterminació. I vés per on, quan es planteja una iniciativa que supera el vol gallinaci de la taula de diàleg que només serveix per fer com aquell que qui dia passa any empeny, la gent s’hi engresca. Tant de bo sigui aquest un senyal d’esgotament del neoautonomisme, un projecte polític tan poc atractiu que els qui el practiquen no gosen pas proposar-lo explícitament i, a més, els intents de bastir partits sincerament neoautonomistes, com ara el PNC de Marta Pascal, han fracassat d’una manera estrepitosa. Mentrestant, Pedro Sánchez fa l’orni evitant parlar de l’amnistia mentre prepara el seu debat d’investidura a les corts espanyoles; tanmateix, avui, les paraules del president Carles Puigdemont a l’acte de la plaça Catalunya de Barcelona permeten esperar que a Sánchez la jugada d’aconseguir el suport dels independentistes a canvi de res no li surti gens bé i, doncs, quan sigui l’hora de la veritat, es trobarà igual com Alberto Núñez Feijóo, que li faltaran només uns quants vots per assolir la majoria absoluta necessària per ser investit.
Dolors Feliu, presidenta de l’ANC, opina que Espanya vol concedir l’amnistia només per estalviar-se una sentència negativa al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg. Si s’atorgués una amnistia de debò, això significaria que a Espanya reconeixerien que van fer mal fet de respondre a l’1 d’octubre amb la persecució policial i judicial i, doncs, es veurien obligats a reparar el mal que ha fet a les víctimes de la repressió. No crec, doncs, que una amnistia pugui servir per blanquejar Espanya. Una altra cosa seria si en comptes de l’amnistia se’n concedís un succedani; llavors, serien els partits independentistes els que haurien de deixar clar que no estan pas disposats a admetre que els donin gat per llebre o que els facin passar bou per bèstia grossa.
Segons Isabel Coixet, el problema de la política espanyola és que “De sobte la clau de tot la té un pirat que viu a Waterloo”. Naturalment, ser independentista no és pas una obligació per a ningú però sí que ho és per a tothom mostrar una actitud respectuosa envers un projecte polític encara que no el comparteixi o no hi cregui. En l’exabrupte de Coixet hi podem veure, doncs, una mostra de la intolerància envers l’independentisme que, d’una manera del tot desacomplexada, es mostra tant a Espanya com entre l’espanyolisme català, medis on és habitual criminalitzar o demonitzar Carles Puigdemont. Per molt que alguns no ho vulguin acceptar, si l’autonomisme és un projecte polític vàlid i respectable, l’independentisme ho és també i en la mateixa mesura.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)