Què es pot aconseguir realment
No cal ser gaire perspicaços per adonar-se de quina opció consideraran a Espanya el mal menor si es troben en el dilema d’haver de triar entre tornar a convocar eleccions generals el proper mes de gener o fer concessions polítiques a Catalunya.
Podem estar segurs, doncs, que una amnistia de veritat —i no pas un simple succedani que no passi de ser un indult— i el reconeixement del dret a l’autodeterminació, és a dir, que Espanya convoqui un referèndum a Catalunya sobre la independència com el Regne Unit va fer-ho a Escòcia i el Canadà al Quebec són coses no podran sortir pas de les negociacions de Junts i el PSOE per assegurar la investidura de Pedro Sánchez. Segons el diari digital barceloní Crónica global —òrgan i portantveu del Vichy catalán— tot un seguit de velles glòries del PSOE que, en el seu dia, van ser diputats a les corts elegides el 1977 i, doncs, van votar l’amnistia atorgada aquell any, consideren que concedir una amnistia als encausats pels fets de l’1 d’octubre fóra “profanar la transició” i tenen tota la raó del món perquè el procés independentista català qüestiona totes i cadascuna de les bases ideològiques del règim polític definit per la Constitució de 1978; naturalment, però, vist què va ser la transició espanyola, sobretot quant a oblit dels crims del franquisme, profanar-la és un deure democràtic. D’altra banda, Yolanda Díaz, la cap visible de Sumar, el partit situat més a l’esquerra dins de l’arc parlamentari espanyol, ha manifestat que l’amnistia ha d’implicar, necessàriament, la renúncia a la unilateralitat per part dels dirigents independentistes catalans; o sigui, Catalunya diu a Espanya que vol la independència, Espanya diu que no i, com que no s’hi val la unilateralitat, és que no i prou; òbviament, si Simón Bolívar hagués renunciat a la via unilateral, a hores d’ara l’Amèrica del Sud encara seria espanyola.
Forçar una repetició d’eleccions després que, com resulta del tot previsible, Pedro Sánchez s’hagi negat a concedir l’amnistia i l’autodeterminació servirà només per a una cosa però que, ben mirat, és la més important de totes: posar fi a la desorientació del moviment independentista després de sis anys de neoautonomisme abocat pel broc gros amb taules de diàleg fantasmagòriques i negociacions de peix al cove com les que feia Jordi Pujol. D’altra banda, l’actitud de Junts ha posat en el centre de la política espanyola Carles Puigdemont, l’actiu més valuós del moviment de l’independentisme precisament perquè, quan va haver-hi la desfeta del 2017, no va lliurar-se pas dòcilment a la justícia espanyola, tal com van fer-ho d’altres membres del seu govern, i no ha intentat mai buscar una sortida personal per poder tornar de l’exili com sí que van fer-ho Meritxell Serret i Anna Gabriel mentre que Marta Rovira ho va provar però no li va sortir bé. Així doncs, si les coses es fan com cal, és a dir si Junts no s’arronsa tal com van fer-ho els dirigents polítics del 2017, potser passarà que en les properes eleccions catalanes, Junts o qualsevol altra candidatura avalada per Carles Puigdemont aconsegueixi majoria absoluta i llavors es pugui reprendre el procés d’independència abandonat ara fa sis anys; lògicament, en tot aquest nou cicle polític ERC només disposa de dues opcions, totes dues igual de dolentes: o bé continuar amb el neoautonomisme, amb la qual cosa perdrà credibilitat dins de l’independentisme, o bé intentar pujar al carro de la represa independentista, però llavors es trobarà amb el problema que entre l’original i la còpia, la gent sempre tria l’original. Si Junts treu majoria absoluta en les properes eleccions catalanes, formar un govern de la Generalitat no tindrà sentit; tot es reduirà, doncs, a votar en la primera sessió del Parlament aixecar la DUI del 2017 i, dissortadament, de la mateixa manera com els dirigents polítics s’exposaran a acabar a l’exili o a la presó si al final van maldades, els militants de base de l’independentisme haurem de sortir al carrer a entomar cops de porra, bales de goma i el que calgui, igual com ara fa unes dècades tocava sortir al carrer a córrer davant dels grisos per poder aconseguir llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. I si, amb la pressió de la mobilització social, s’aconsegueix que Espanya acabi acceptant dialogar, llavors l’interlocutor de Madrid haurà de ser el Consell per la República, perquè, cal suposar-ho, el Parlament de Catalunya s’haurà suprimit mitjançant una nova aplicació de l’article 155.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)