Diada 2023: es confirma la represa
Les xifres d’assistència a la manifestació de la Diada del 2021 van quedar força per sota no ja de les dels bons temps de la revolució dels somriures sinó de les de la Diada del 2019 i tot.
En el seu moment, aquest retrocés en la capacitat de convocatòria es va atribuir a la situació de pandèmia que, per exemple, ara fa dos anys encara feia obligatori dur mascareta fins i tot per anar pel carrer. Naturalment, també hi havia una altra raó, força més important que no pas la crisi sanitària iniciada el març del 2020: el desencís envers la política neoautonomista del govern de Pere Aragonès, format aleshores per ERC i Junts; al capdavall, no té sentit sortir a manifestar-se per la independència si, malgrat haver obtingut el 52% dels vots emesos en les eleccions del 14 de febrer del 2021, Junts i ERC tornaven a la tradicional política de vol gallinaci de qui dia passa any empeny, a què s’havia intentat posar fi amb l’inici del procés independentista, mentre que la independència es condicionava a la bona voluntat del govern espanyol de permetre un dia la celebració d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, cosa que equivalia a ajornar-la fins a la Setmana dels Tres Dijous i mentrestant anar conformant-se amb el peix al cove de l’època de Jordi Pujol. Fruit d’aquest desencís van ser les campanyes per l’abstenció que alguns independentistes van dur a terme durant les eleccions del 2023, tant les municipals del 28 de maig com les generals espanyoles del 23 de juliol. Evidentment, l’únic canvi significatiu que s’ha donat en la política catalana durant els darrers mesos ha estat l’anunci de Junts de la seva voluntat de condicionar el vot a la investidura de Pedro Sánchez a la concessió d’una amnistia que posi fi a la repressió espanyola iniciada el 2017 i al reconeixement del dret a l’autodeterminació de Catalunya. I segurament per això ha estat que la manifestació de la Diada d’enguany ha superat i de llarg la xifra d’assistència de la d’ara fa dos anys.
Si a Junts es mantenen ferms en les seves postures, caldrà repetir eleccions perquè les corts espanyoles no hauran pogut investir un president del govern. Naturalment, a Espanya no estan pas disposats ni a cedir a les peticions de Junts ni a repetir eleccions fins a l’infinit; per tant, en el cas que en les noves cambres elegides el gener del 2024 s’hi donés una correlació de forces semblant a l’actual, fóra molt probable que aleshores s’adoptés la solució que, a Espanya, alguns ja comencen a proposar ara: un acord de govern entre el PP i el PSOE. Segurament, aquesta entesa sacsejaria del tot la vida política espanyola però permetria als governants de Madrid oblidar-se per sempre de les reivindicacions de Junts i de Carles Puigdemont. Llavors, doncs, ens trobaríem amb la realitat que no vam voler veure durant els feliços anys de la revolució dels somriures i que el 2017 es va manifestar amb tota la seva cruesa: Catalunya presenta moltes similituds amb Escòcia i el Quebec, però Espanya no té absolutament res a veure amb el Regne Unit i el Canadà; per tant, la independència només s’aconseguirà mitjançant una mobilització popular que s’enfronti a la implacable repressió espanyola, o dit així clar i català, el preu a pagar per aconseguir la República Catalana és el de sortir al carrer a entomar cops de porra, impactes de bales de goma i el que calgui, tal com hauria passat si el 2017 s’hagués intentat defensar la independència votada pel Parlament de Catalunya. Ara ja en fa gairebé cinquanta anys, la llibertat, l’amnistia i l’estatut d’autonomia es van assolir sortint a córrer davant dels grisos. Les imatges de policies estomacant de valent i amb ganes els participants en les manifestacions per l’amnistia convocades a Barcelona per l’Assemblea de Catalunya els dies 1 i 8 de febrer de 1976 van fer la volta al món; el governador civil Salvador Sánchez-Terán les havia prohibides i, per això, va organitzar un contundent dispositiu de repressió; després de plegar de governador civil de Barcelona, Sánchez-Terán es va presentar a les eleccions de 1977 en les llistes d’UCD i, així, va passar a ser un demòcrata de tota la vida sempre respectuós amb els drets humans i les llibertats públiques, les quals també inclouen el dret a manifestar-se.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)