Sobre l’amnistia
Com recordem, els resultats dels partits independentistes en les eleccions generals espanyoles del passat 23 de juliol van ser més aviat dolents:
ERC va passar de tretze diputats a només set, Junts va perdre un dels vuit diputats que avia assolit en els comicis del 10 de novembre del 2019 i la CUP es va quedar fora de la cambra perquè no va aconseguir mantenir els dos escons aconseguits el 2019. Aquests retrocessos no van resultar pas sorprenents perquè, arran de la política neoautonomista d’ERC i Junts i el desgavell continu de la CUP, l’actitud de molts independentistes oscil·lava entre la desorientació i la desmobilització, d’ací el creixement de l’abstenció que, principalment, va castigar ERC, Junts i la CUP. Tanmateix, un cop efectuat l’escrutini dels vots, resulta que, d’una banda, Alberto Núñez Feijóo no pot ser pas president del govern espanyol perquè un pacte entre el PP i Vox, és a dir, un acord entre els reaccionaris i els més reaccionaris encara, no arriba a la majoria absoluta, mentre que, per poder continuar a la Moncloa, Pedro Sánchez necessita els vots d’ERC i Junts —els de la CUP no els necessita pas i ja hem explicat per què— i, vés per on, Junts ha posat com a condició de votar la investidura del candidat del PSOE la concessió d’una amnistia per als independentistes represaliats i el reconeixement del dret de l’autodeterminació de Catalunya. Continuo sent força escèptic sobre els possibles resultats d’aquesta tàctica de bloqueig institucional perquè molt em temo que a Espanya s’estimaran més anar repetint eleccions fins a l’infinit que no pas concedir l’autodeterminació i l’amnistia, però, de totes formes, la proposta de Junts ha resultat ser tan bona que no sols ha actuat com a revulsiu de l’independentisme, fart de sis anys de neoautonomisme, sinó que ERC ha decidit imitar-la abandonant la seva tàctica d’investir Pedro Sánchez a canvi només d’evitar una entesa entre el PP i Vox.
Per impedir que ens donin gat per llebre, convé tenir clara una cosa: l’indult significa, només, el perdó de la pena imposada però no esborra pas la condemna, és a dir, es parteix de la base que la persona en qüestió va fer una cosa mal feta, només que, en un acte de generositat, l’autoritat competent ha decidit eximir-la de complir la pena imposada per la seva falta. En canvi, l’amnistia anul·la la condemna perquè la considera injusta; per tant, admet que la persona no va fer res de dolent i, doncs, estableix que els que van actuar de manera incorrecta van ser els jutges que van dictar la condemna els quals, naturalment, queden desautoritzats. Per posar un exemple. Els condemnats per l’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981 —Tejero, Milans del Bosch, Armada, etc., etc.— no van arribar a complir la totalitat de les penes que el tribunal els va imposar perquè van beneficiar-se d’indults, mentre que concedir-los una amnistia hauria significat admetre que els fets del 23-F no van ser de cap manera delictius i que, per tant, condemnar-los va ser injust; en aquest cas, lògicament, Tejero hauria estat en el seu perfecte dret d’exigir ser readmès a la Guàrdia Civil amb el grau de tinent coronel que tenia i demanar encara una indemnització per danys i perjudicis. De la mateixa manera, amnistiar els presos d’ETA implicaria considerar que la justícia espanyola no tenia pas cap dret a condemnar els seus actes de terrorisme: segrestos, assassinats, atemptats amb bomba i demès. Ara fa uns anys, els dirigents independentistes empresonats per la seva implicació en el referèndum de l’1 d’octubre van sortir en llibertat gràcies a un indult; per tant, Espanya continua considerant delictius els fets de l’1-O només que, en un gest de generositat, ha concedit als condemnats una mesura de gràcia, parcial, però, perquè continuen vigents les penes d’inhabilitació per a l’exercici de càrrecs públics que els tribunals els van imposar. Així doncs, si es concedís una amnistia real —i no pas un simple succedani—, la repressió contra l’independentisme no es podria pas mantenir perquè es partiria de la base que l’1 d’octubre del 2017 els que van actuar d’una manera incorrecta van ser no pas els organitzadors del referèndum i els que van voler participar-hi sinó les autoritats espanyoles que van recórrer a la força pública per intentar impedir que la gent votés com també resultarien erronis tots els arguments jurídics emprats per les instàncies judicials espanyoles per actuar contra els responsables de l’1-O, és a dir, si la Generalitat de Catalunya tornés a convocar un referèndum d’autodeterminació, Espanya no hi podria respondre igual com el 2017. Tanmateix, ja comencen a sonar campanes que l’amnistia també hauria d’incloure els policies investigats per les càrregues de l’1 d’octubre, una cosa del tot il·lògica perquè, com hem dit, una amnistia real implicaria que els responsables de la repressió de l’1-O haurien de respondre del mal ús que van fer de la força pública, com també caldria demanar comptes als jutges que han perseguit els independentistes encausats perquè, com hem vist, l’amnistia implica considerar injusta la seva actuació. Evidentment, ací plana el record de l’Amnistia del 1977 que va servir, sobretot, per no investigar els crims del franquisme. Quedem a l’espera, doncs, de les condicions per a la investidura de Pedro Sánchez que Puigdemont ha promès anunciar dimarts que ve a Brussel·les.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)