Per moltes UCEs més
L’1 de gener de 1846, va començar a sortir a Perpinyà un diari escrit en francès, una llengua que aleshores no parlava pràcticament ningú a la Catalunya Nord, i que, a més, no es deia pas, com s’hauria pogut dir, L'Indépendant du Roussillon sinó L'Indépendant des Pyrénées-Orientales,
un nom que indicava ja una clara voluntat de difondre i normalitzar entre la gent del Rosselló, el Conflent, el Capcir, el Vallespir i la Cerdanya un concepte creat el 1790 a París per l’Assemblea Nacional Francesa per fer-los oblidar que eren catalans i induir-los a creure que eren franco-francesos de tota la vida, és a dir, per posar un exemple, que Joana d’Arc va lluitar contra els anglesos per alliberar el seu país. Durant un temps, ara fa uns anys, el diari va denominar-se L'Indépendant Catalan, però la presència del català hi quedava reduïda als articles que hi escrivia Pere Verdaguer i encara gràcies o sigui que, en realitat, el diari no tenia res de català; també va anunciar-se com Le journal d’ici però continuava escrivint-se en la llengua de là. Actualment, cada diumenge hi surt un requadre amb un article en català, però l’espai que ocupa és tant petit que cal fixar-s’hi molt per poder-lo veure. Amb tots aquests precedents, sembla gairebé un miracle que, enguany, durant la penúltima setmana d’agost, a l’apartat de Prada (Conflent) hi hagi sortit cada dia una notícia escrita en català; com en podem estar del tot segurs, una cosa així, els primers impulsors de L'Indépendant des Pyrénées-Orientales l’haurien trobada no sols difícil de concebre sinó fins i tot indesitjable. Aquesta notícia en català sempre informava sobre fets i activitats de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) que, en la seva present edició, s’ha celebrat a Prada del 16 al 23 d’agost; com és natural, també s’haurien pogut publicar en català les informacions sobre els problemes que la persistent sequera d’aquest estiu ha estat causant al Conflent o la referida a la iniciativa dels pobles de Fullà, Saorra, Pi i Mentet juntament amb les entitats vinculades al parc natural dels Pirineus catalans de contemplar a la nit un cel del tot estelat a la vall del Rotjà, un indret lliure de contaminació lumínica. Cal però, no oblidar mai que l’objectiu final és aconseguir que un dia a Perpinyà el diari L’Independent surti escrit totalment en català, tot i que ja ho comprenem que aquesta fita no s’assolirà pas demà ni demà passat ni tampoc la setmana que ve. La UCE va néixer ara fa ja més de cinquanta anys arran de l’intent d’aplicar a la Catalunya Nord les vivències contestatàries i de revolta del maig parisenc de 1968. Lògicament, els seus promotors eren nord-catalans però aviat van aconseguir l’adhesió de molta gent de la resta de Catalunya i dels altres territoris dels Països, simplement, perquè, mentre va estar vigent el règim franquista, hi havia certes coses de què es podia parlar amb total llibertat i seguretat a França però no pas a Espanya; per això, d’una banda, va ser tanta l’assistència a l’UCE que els anys 1975, 1976 i 1977 se’n van haver de fer edicions en dues o, fins i tot, tres tongades, però de l’altra, quan va consolidar-se la democràcia a Espanya, molta gent del sud va perdre l’interès per l’UCE, la qual, el 1980, va entrar en un moment de crisi i decadència. Evidentment, les notícies escrites enguany en català han demostrat, d’una manera del tot incontestable, la utilitat de l’UCE com a eina de recuperació del català, és a dir, com a instrument per desfer allò que no s’hauria hagut de fer mai: l’afrancesament lingüístic i cultural de la Catalunya Nord, una acció tan condemnable com ho hauria estat pretendre catalanitzar l’l’Île-de-France a base de fer creure a la gent d’aquestes contrades que la seva llengua és un patuès propi d’analfabets ignorants mentre que el català és la llengua de la civilització i de la cultura. S’imagina algú mainatges d’Évry castigats per haver parlat en francès a l’escola encara que fos a l’hora del pati? Enguany, doncs, hem vist quina és la raó de ser de l’UCE i quins motius tenim per desitjar que aquesta entitat arribi a celebrar-se fins al moment en què el nom Universitat Catalana d’Estiu deixi de tenir sentit perquè tothom entengui com una cosa òbvia i de sentit comú que si una cosa es fa a Prada, aquella cosa és catalana i no pas japonesa i que si és catalana, totes les activitats s’hi fan en català, com no pot ser pas altrament.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)