Sobre la dignitat
Donnie Brasco és un film de 1997 on s’explica la història de l’agent del FBI Joseph Pistone, infiltrat, des del setembre de 1976 fins al juliol de 1981, dins de la família Bonanno, un dels principals clans de la màfia de Nova York.
Per poder realitzar la seva missió, Pistone va assumir la identitat de Donnie Brasco, un lladre de joies originari de Florida, expert en diamants. Al film es veu com a Joseph Pistone (Johnny Depp) passar a la policia tota la informació que aconsegueix sobre els Bonanno acaba representant-li un càrrec de consciència perquè això significa trair i enganyar el mafiós Lefty Ruggiero (Al Pacino), un home que sempre havia ajudat Donnie Brasco i, a més, se n’havia fet amic i mentor; lògicament, a causa de l’acció de Pistone, Lefty Ruggiero havia d’acabar o bé empresonat o bé assassinat pels Bonanno. Com és natural, sempre podem sentir la curiositat de preguntar-nos si les qüestions de consciència que va acabar sentint Joseph Pistone actuant com a Donnie Brasco, les va viure també la policia mallorquina Maria Isern Torres quan va infiltrar-se dins dels col·lectius independentistes de Girona; al capdavall, la seva relació amb un militant independentista gironí va arribar a ser molt més estreta i íntima que la de Joseph Pistone/Donnie Brasco amb Lefty Ruggiero. Lògicament, deixar de banda els dubtes ètics i morals que, necessàriament, tal com es veu en el cas de Donnie Brasco, ha d’implicar necessàriament anar d’infiltrat només pot justificar-se si es tracta d’una organització terrorista, un clan mafiós, una banda de delinqüents, una xarxa de prostitució, etc., però no pas en el cas d’un grup polític o social que no fa res més que defensar les seves idees. Dies després, va saber-se que la mare de Maria Isern va participar també en la farsa; no sé pas si aquesta dona és una agent de policia jubilada, si troba emocionant jugar a espies o si per la seva nena està disposada al que calgui. Que potser mare i filla es reunien soles per riure’s a cor que vols d’aquell pobre noi gironí que la nena havia entabanat i que, a més, estava encausat per la seva possible participació en el tall de la via del TAV el dia de l’aniversari del referèndum de l’1 d’octubre? En tot cas, la mare no havia de patir gens perquè la seva nena no se l’estava pas jugant com se l’hauria jugada si, per exemple, l’haguessin infiltrada en un clan de narcos de la Costa del Sol o de Galícia.
Entre els molts articles i comentaris que es van escriure sobre el cas de Maria Isern, me’n van cridar l’atenció dos que Guillem Bota —no sé pas, ni n’haig de fer res, si és el seu nom de debò o un pseudònim— va publicar al diari digital barceloní Crónica Global. Que s’hi justifiqués una cosa del tot injustificable com infiltrar un policia dins dels col·lectius independentistes no m’havia de sorprendre gens perquè, com se n’adona tothom que el llegeixi, Crónica Global és el butlletí del Vichy catalán; per això, si, per exemple, el President de la Generalitat dóna suport a les Escoles Bressola, segons Crónica Global, això és que Pere Aragonès fica el nas o fa el manefla a França. Ara bé, els dos articles de Guillem Bota, publicats amb uns quants dies de diferència, van superar del tot les meves expectatives. En el primer, en un to sorneguer, sarcàstic i burlesc, va arribar a qualificar l’independentista gironí de molt lleig i, a més, de pelacanyes, infeliç, cursi, inútil, desgraciat sensibler, il·lús i tal·lós, d’ací la seva conclusió que si una dona s’acosta amb intencions libidinoses a una rampoina d’home com aquest, a qui la majoria de les dones que coneix Bota no el tocarien ni amb el pal d’una escombra, això només pot ser si busca treure’n diners o informació. No sé pas quina autoritat deu tenir Bota per jutjar l’aspecte físic o l’atractiu d’una altra persona; a partir del seu article, se m’acudeixen dues idees, les quals, però, no s’exclouen pas mútuament: la primera, lògicament, és que Bota estigui íntimament convençut de ser una persona irresistiblement atractiva; vaja que si Miss Univers el veiés ni que fos només per un moment, segur que ho deixaria tot per ell, i l’altra, és que li sembli obvi que per ser independentista calgui necessàriament ser un sòmines; en aquest darrer cas, ja ens va bé que Bota es cregui les seves pròpies ximpleries. Bota va titular aquest article El CDR que s’ha quedat amb un pam de nas i sense dignitat, però a mi em fa l’efecte que si ací hi ha algú que no té cap mena de dignitat no és pas l’independentista gironí víctima d’una pràctica immoral de la policia espanyola. El segon article de Bota, escrit quan va difondre’s la complicitat entre mare i filla, és una repetició dels mateixos tòpics del primer o sigui que no val la pena estendre-s’hi. En la seva presentació al Crónica Global, Bota explica que sempre va voler ser torero però que haver nascut en un poblet de la província de Girona com Fornells de la Selva sense plaça de toros li va dificultar la vocació. Felicitem, doncs, aquesta localitat del Gironès per ser un exemple de civilització.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)