La tàctica del bloqueig
Naturalment, si Junts condiciona la investidura de Pedro Sánchez a una negociació política que dugui, d’una manera necessària, a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya i a l’amnistia —no pas només l’indult— dels independentistes represaliats, amb això està dient que no pensa pas fer possible la investidura del candidat del PSOE a la Moncloa;
per tant, vista la correlació de forces a les corts espanyoles, està creant una situació de bloqueig polític que, si no s’hi posa remei, abocarà a una repetició de les eleccions d’ací tres mesos, una situació no pas inèdita dins dels annals de la democràcia espanyola perquè, tot i que per d’altres raons, ja va donar-se el 2016 i el 2019. Aquesta manera de fer resulta més pròpia d’un partit independentista que no pas el seguidisme del PSOE que practica ERC, la qual considera prioritari evitar una repetició de les eleccions perquè, segons ells, se’n podria seguir una victòria de la coalició PP-Vox, que podria portar Catalunya a una situació apocalíptica o poc menys. En primer lloc, aquest és un posicionament autonomista perquè un partit independentista ha de plantejar-se no pas quin govern espanyol pot ser millor —o menys dolent— per a Catalunya sinó com ho hem de fer per deixar de formar part d’Espanya; com és obvi, tothom entén com és que a Portugal no els amoïna gens l’espanyolisme ranci radical i agressiu de Vox. D’altra banda, hi ha una dada del 23-J que no s’acostuma a tenir en compte: a Espanya —concepte que ací no és pas sinònim d’Estat espanyol perquè no hi comptem els Països Catalans, Euskadi, Galícia i les Canàries— sí que el PP i Vox sumaven majoria, d’ací que a alguns opinadors i tertulians de la dreta cavernícola espanyola se’ls hagi escapat l’estirabot que si a Espanya —l’Estat Espanyol— no hi fos Catalunya, fóra fantàstic perquè llavors sempre guanyarien els seus. Si ens fixem en els partits espanyolistes, a Catalunya sempre ha tingut molta més força el PSC que no pas el PP; llavors, si els votants del PSC són gent d’ordre que desitgen la continuïtat de l’actual marc polític sense ensurts ni daltabaixos, és evident que el discurs eixelebrat de Vox els fa més por que res; recordem que, durant la campanya electoral, Santiago Abascal, el líder de Vox, va fer unes declaracions incendiàries en què gairebé es comprometia a buscar l’enfrontament directe amb Catalunya; a més, no ser independentista i ni tan sols catalanista no significa pas haver d’estar disposat a tenir un torero per ministre de cultura, ni a votar candidats condemnats per violència masclista ni tampoc a fer el ridícul negant una evidència científica com ho és el canvi climàtic o assumint un tradicionalisme moral tronat de rebuig al col·lectiu LGBTIQ+. I ara la qüestió és que votar el PP significa a la pràctica votar a un pacte post-electoral d’aquest partit amb Vox. A França, per incrementar el seu suport electoral i així disposar d’alguna possibilitat real de govern, Marine Le Pen ha hagut d’impulsar el Rassemblement National per així distanciar-se del radicalisme del Front National de Jean-Marie Le Pen tot donant una imatge més moderada i dialogant, mentre que a Espanya Vox les aboca pel broc gros igual com ho fa la Reconquête d’Éric Zemmour, el seu homòleg francès. Amb aquest panorama, no sembla gaire probable un triomf del PP-Vox al conjunt de l’Estat Espanyol si d’ací tres mesos tornen a convocar-se eleccions generals espanyoles.
En realitat, però, a Espanya s’estimaran molt més anar repetint eleccions fins a l’infinit que no pas obrir una negociació política de debò amb els dirigents independentistes catalans perquè, segons la seva lògica, la inestabilitat política i el bloqueig institucional són el mal menor. Va haver-hi un temps, ara ja fa uns quants anys, en què a Bèlgica el parlament no aconseguia formar govern de cap manera arran de les desavinences entre els partits flamencs i els partits valons, i no passava res perquè, d’una banda, a Europa ho consideraven una qüestió interna belga i, de l’altra, a Bèlgica, malgrat tot, l’estat continuava funcionant. I vet ací el problema: la tàctica de Junts és millor i més coherent que la d’ERC, però resulta insuficient per assolir la independència. Com és lògic, de les tàctiques de la CUP ja en parlarem, valorant-les i discutint-les, quan l’assemblea participativa de totes i tots les companyes i companys hagi acabat de refundar-la.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)