Catalunya Nord: el català, a judici
Avui, per escriure la crònica m’he esperat a veure per la televisió el reportatge “Catalunya Nord: el català, a judici”, emès a l’espai 30 minuts; al capdavall, una de les poques vegades que TV3 dedica la seva atenció a les comarques nord-catalanes és una ocasió que no es pot desaprofitar pas.
Les intervencions fetes en francès s’han subtitulat en català perquè, com és lògic, al Principat hi ha molta gent que no entén pas el francès; naturalment, caldria esperar que TV3 també subtitulés les intervencions en castellà perquè, com també és lògic, a la Catalunya Nord hi ha molta gent que no entén pas el castellà, però, és clar, si ho fessin, tant Espanya com el Vichy catalán posarien el crit al cel i a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) acabarien rodolant caps; en fi, coses de ser una autonomia espanyola en comptes d’un estat europeu.
Si després de la gran desfeta lingüística que va esdevenir-se ara fa setanta anys amb la pèrdua de la transmissió generacional i familiar del català a causa de la generalització del mal costum de parlar als fills en francès, el català continua existint a la Catalunya Nord, ni que sigui d’una manera marginal i precària, això sol és ja una bona notícia que convida a l’optimisme; se’n dedueix que la reversió de la catàstrofe dels anys 1950-1960 serà llarga i costosa però es pot intentar i, doncs, cal posar-s’hi. Evidentment, en un lloc on es ballen sardanes, es fan castells, es mengen cargolades s’exhibeix la senyera —o l’estelada i tot— per tot arreu i gairebé tothom es defineix com a català, si no hi és el català és que hi falta l’element més important de tots perquè una catalanitat sense català és una catalanitat castrada, i d’ací el desig de bastants nord-catalans de recuperar-lo. D’altra banda, assenyalar la millora dels contactes amb el Sud com un fet favorable a la recuperació del català al Nord implica admetre que una de les causes del retrocés del català en terres nord-catalanes va ser la repressió franquista al Principat, que va anul·lar l’existència del Sud durant uns feixucs quaranta anys.
Segons l’article 75-1 de la constitució francesa, les llengües regionals —i, doncs, el català— formen part del patrimoni cultural de França, però, com veiem, això té un valor merament folklòric igual com s’esdevé amb la proclama de la constitució espanyola que la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció. Òbviament, si no fos dins d’aquesta visió folklòrica no s’explicaria la sentència de la justícia francesa que als consistoris catalans es pot parlar en català però sempre que la cosa que es pretén expressar s’hagi dit abans en francès. La iniciativa adoptada pels consistoris d’Elna (Rosselló), Els Banys (Vallespir), Portvendres (Rosselló), Sant Andreu de Sureda (Rosselló) i Tarerac (Conflent) anava encaminada a afavorir l’ús del català, és a dir, d’una llengua regional de França i, com és lògic, si una llengua no es fa servir i no es normalitza, acaba desapareixent i, si més no en teoria, el patrimoni cultural de França es veuria minvat. La denúncia pel prefecte dels Pyrénés Orientales d’aquests consistoris a la justícia francesa i la sentència donada pel Tribunal de Montpeller demostren que si França donés a l’església de Notre-Dame de París el mateix tracte que a les llengües regionals, segurament hauria estat el govern francès mateix qui hi hauria calat foc. Els arguments del cap de l’oposició del consistori d’Elna que defensar el català està molt bé però no es pot fer servir la llengua per dividir la societat perquè la llengua que uneix tots els francesos és el francès no m’han vingut gens de nou; lògicament, si, el 1659, en les negociacions del Tractat dels Pirineus s’hagués establert un altre traçat de la frontera, segurament avui dia a Elna hi hauria algú defensant que amb el català no hi ha cap problema però la llengua comuna de tots els espanyols és el castellà.
En el reportatge de TV3, no hi ha volgut intervenir ni monsieur le préfet ni cap altra representant de la prefectura; no em sorprèn i tampoc no ens hem perdut pas res perquè els seus arguments queda clar quins són. Ara bé, no hi ha volgut intervenir tampoc André Bonet adjunt al batlle de Perpinyà dedicat, precisament, a l’àrea de llengua i cultura catalanes. Que potser considerava que la qüestió plantejada a Elna, Els Banys, Portvendres, Sant Andreu de Sureda i Tarerac no tenia res a veure amb el seu departament? O potser tenia por que si deia segons què, Louis Aliot li toqués el crostó?
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)