Islamofòbia i racisme
Per allà en la meva joventut, quan encara no hi havia ni telèfons mòbils ni internet i encara es feien servir les màquines d’escriure, a Catalunya, l’Islam era una cosa tan exòtica com pogués ser-ho el sintoisme o la religió budista;
en aquells temps, on en la nostra societat només hi havia catòlics i ateus, als únics que els interessava estudiar la fe musulmana era als historiadors medievalistes perquè, com sabem, a l’Edat Mitjana, l’Islam va estar present durant uns quants segles a la Catalunya Nova —les contrades de Lleida i Tortosa—, al País Valencià i a les Illes. Ara, però, vivim en uns altres temps i no pas únicament perquè molts joves no sàpiguen pas què era una cabina telefònica, sinó també, sobretot, perquè l’Islam ha esdevingut un element de la nostra vida quotidiana. D’una banda, si partim de la base que tothom té dret a creure en la religió que vulgui o a ser irreligiós, no n’hem de fer res de si algú és musulmà, catòlic, protestant, jueu o hindú o de si és ateu o agnòstic, però de l’altra, ens n’hem adonat que molts musulmans, dissortadament la majoria potser, s’adhereixen, amb una tenacitat digna de millor causa, a tot un seguit de preceptes religiosos que contradiuen d’una manera flagrant els nostres principis de llibertat religiosa com també legitimen actituds del tot masclistes i homòfobes; a més, el rebuig a la nostra manera de viure, que ells consideren indecent, pecaminosa i obscena, porta els musulmans a recloure’s en uns guetos identitaris que ells mateixos construeixen reduint al mínim els contactes amb els infidels, és a dir, amb les persones alienes a l’Islam. Naturalment, la presència que ara té l’Islam als Països Catalans ha resultat no pas de la conversió de catalans a la fe musulmana sinó de l’arribada d’immigrants procedents de països de tradició islàmica, principalment del Marroc i de d’altres del Magrib, i per això el recel envers l’Islam i les actituds dels musulmans pot confondre’s amb la xenofòbia i el racisme; en principi, l’Islam no és pas cap raça i, doncs, la islamofòbia no pot ser considerada racisme, però, és clar, tots sabem que, malgrat que en teoria no hauria de ser necessàriament així, en realitat la majoria dels immigrants magrebins són tots uns devots musulmans cosa que, com és lògic, condiciona les seves actituds socials.
Durant el segle xix i bona part del xx, l’esquerra va ser sempre anticlerical i, a més, el moviment obrer, d’orientació socialista, comunista o anarquista, feia bandera d’un ateisme militant. Tots aquests sectors veien en l’Església una institució retrògrada i reaccionària que posava la seva riquesa i poder, aconseguits gràcies als seus odiosos privilegis, al servei de les classes burgeses i aristocràtiques que oprimien el poble, i, sobretot, consideraven la religió una mena de romanço que servia només per enredar les classes populars entabanant-les amb la promesa del Cel si feien bondat i no es rebel·laven contra les oligarquies dominants; per això, segons Karl Marx, la religió és l’opi del poble i Mikhaïl Bakunin afirmava que Déu és el Mal. Tanmateix, arran de la laïcització que hem viscut durant els darrers cinquanta anys, l’anticlericalisme va anar deixant de tenir sentit; avui dia, a missa hi va només qui vol com també el poder i la influència de l’Església ha minvat notablement, d’ací que actualment la majoria dels matrimonis se celebrin pel civil i que hi hagi moltes criatures no batejades, una cosa gairebé inconcebible ara fa seixanta anys. Avui dia, el principal problema que té l’Església és que hi ha molts pocs joves que vulguin fer-se capellans i, segons ho preveuen les autoritats eclesiàstiques mateixes, arran d’aquesta manca de relleu generacional, d’ací uns anys hauran de tancar esglésies perquè no hi haurà sacerdots per treballar-hi. A què pot treure cap, doncs, ser un menjacapellans? La qüestió, però, és que, avui dia, els diferents moviments d’esquerres no volen veure una cosa òbvia: els arguments que abans justificaven l’anticlericalisme serveixen actualment per oposar-se a l’Islam; per això, en comptes de lluitar sense treva contra les mesquites i els imams amb el mateix acarnissament amb què en temps dels seus avis es combatia contra els capellans i l’Església, fan bandera d’un pretès multiculturalisme que els porta a ser del tot acrítics amb l’Islam i, sobretot, a acceptar-ne elements que estan en franca contradicció amb tot ideal de progrés i d’emancipació social. Una de les diputades d’ERC al Parlament de Catalunya és una dona d’origen magrebí que porta el vel islàmic de rigor, però a mi em sembla que, tenint en compte la ideologia republicana, progressista i, sobretot, laïcista del partit, seria més lògic que en les seves llistes electorals hi posessin dones magrebines que s’oposessin al masclisme i la intolerància que han de patir dins de les seves famílies i de les seves comunitats musulmanes, com ara dues noies de Llambilles (Gironès) que van fer un acte per explicar els tràngols que han de passar joves criades en famílies musulmanes si decideixen trencar amb les normes de l’Islam: rebuig, amenaces i violència.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)