Després dels Pactes
Amb el sistema francès d’eleccions a dues voltes, que a Espanya molts deuen considerar una cosa de ciència-ficció, a Barcelona, la segona volta hauria donat als veïns l’opció de poder triar entre Xavier Trias (Junts), el guanyador de la primera volta, i Jaume Collboni (PSC), la segona força més votada;
en aquest cas, caldria veure quanta gent hauria avalat amb el seu vot l’entesa de Collboni amb els Comuns d’Ada Colau i el PP de Daniel Sirera, un pacte tan incongruent com ho seria a França una entesa dels socialistes amb Les Républicains de Nicolas Sarkozy i La France insoumise de Jean-Luc Mélenchon, que només s’explica per la voluntat que el consistori barceloní estigui en mans de formacions d’obediència espanyola; com podem veure, doncs, a Xavier Trias ser un convergent de la vella escola gens disposat a mullar-se per la independència no li ha servit de res igual com Ernest Maragall no ha pogut treure profit del neoautonomisme submís i dòcil que ha esdevingut el senyal d’identitat d’ERC. Reunides a Madrid, les centrals de les forces polítiques espanyoles van cursar les ordres corresponents a les seves respectives sucursals barcelonines perquè a Espanya no volen que els separatistes remenin les cireres a l’Ajuntament de Barcelona i s’ha acabat. Com és natural, els pactes de l’Ajuntament de Barcelona anuncien un possible escenari per a després de les eleccions generals espanyoles del mes que ve: que al PP hi hagi un sector assenyat amb prou d’enteniment com per estimar-se més entendre’s amb el PSOE que no pas pactar amb aquella colla de galifardeus de Vox que a València han demostrat ser uns estripats i a Salamanca, uns irresponsables perillosos capaços de provocar una intoxicació alimentària distribuint carn de vedella tuberculosa.
Evidentment, no és pas Barcelona l’únic municipi on, amb una segona volta de les eleccions, els veïns haurien pogut manifestar l’acceptació o el rebuig als pactes de les forces polítiques locals. En la campanya de la segona volta de Sarrià de Ter (Gironès), Isaac Ramió (CUP), guanyador de la primera volta, hauria hagut de fer entendre als seus electors que, malgrat tot, les companyes i els companys del PSC són molt enrotllats i, per això, hi ha pactat per assolir l’alcaldia; a Manresa, caldria veure quins resultats hauria obtingut a la segona volta el candidat d’ERC, guanyador a la primera volta, després d’haver pactat amb el PSC; a Ripoll, la pregunta seria si, en la segona volta, els veïns haurien donat l’alcaldia a Sílvia Orriols o bé a una coalició antifeixista formada per ERC, el PSC, la CUP, Independents per Ripoll i segurament també Junts. No pretenc pas fer un llistat exhaustiu de tots els municipis on, deixant de banda el record de l’1 d’octubre, un partit independentista ha pactat amb el PSC, perquè igual llavors en comptes d’una crònica hauria d’escriure un llibre; lògicament, si a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès), Gabriel Rufián (ERC) no ha pactat amb el PSC deu ser només perquè ací els socialistes van guanyar amb majoria absoluta i aquest seria un dels casos en què no hauria calgut segona volta, igual com a Badalona, perquè, havent guanyat per majoria absoluta, Xavier Garcia Albiol (PP) no ha necessitat pas arribar a cap mena d’entesa amb el PSC i els Comuns.
Com és lògic, després d’una campanya electoral on s’ha parlat de tot menys d’independència i del sainet lamentable dels pactes municipals, creure que Junts, ERC i la CUP puguin arribar mai a lluitar de debò per la independència és del tot il·lusori; per això, és una bona notícia que l’ANC hagi anunciat la intenció d’impulsar una llista cívica per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya que, segons Pere Aragonès —el President de la Generalitat de Catalunya— no s’han de celebrar fins el febrer del 2025; en realitat, però, com tothom sap, la data de finalització de la present legislatura catalana sortirà dels resultats de les properes eleccions generals espanyoles. Dolors Feliu, presidenta de l’ANC, afirma que aquesta llista ha de servir per proclamar la independència i no pas per fer autonomisme, però a mi em sembla que l’única garantia que la llista de l’ANC no caigui en el neoautonomisme que ara practiquen ERC, Junts i la CUP és que els membres de la llista es presentin amb el compromís que si, en les properes eleccions catalanes, no assoleixen la majoria absoluta necessària per engegar el procés d’independència, llavors deixaran buits els seus escons al Parlament i de la gestió i administració de la Generalitat ja se’n faran càrrec els autonomistes i neoautonomistes, concepte aquest darrer que, com és obvi, engloba tots aquells partits que es diuen independentistes però, a l’hora de la veritat, no estan disposats a fer res per aconseguir la independència a part de deixar-se entabanar amb unes etèries i fantasmals taules de diàleg amb el govern espanyol. Com és obvi, la seguretat del sou de diputat al Parlament de Catalunya o, ja no diguem, del d’un conseller de la Generalitat de Catalunya pot fer tornar neoautonomista l’independentista més de pedra picada que ens puguem imaginar.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)