Eco Veritas Puigcerdà
Com és natural, no tinc pas un coneixement directe dels fets, però faig meva la versió de de la treballadora del botiga de la cadena Eco Veritas de Puigcerdà acomiadada per parlar en català amb clients que s’hi adreçaven en castellà perquè, dissortadament, la trobo del tot versemblant.
Així doncs, tot va començar quan una companya seva li va demanar —o potser exigir, aquest detall caldria concretar-lo— que se li adrecés en castellà perquè tot i que entenia el català no li agradava pas que l’hi parlessin; en la meva vida professional també m’he trobat amb gent així, en d’altres àmbits em sembla que també però com que en aquest cas engegar la persona a dida no comporta cap risc, no hi he donat importància. En principi, jo també hauria de poder dir-li a algú que el castellà l’entenc, l’escric, el parlo i el llegeixo perfectament però no m’agrada pas que m’hi parlin i menys encara que m’hi facin parlar, però, és clar, ja ens podem figurar quina seria la reacció del meu interlocutor. Uns deu dies després, el senyor encarregat, que no sé pas si és l’home aquell que es passeja per la botiga amb una bata blava del tot descolorida i, ja posats, amb una gorra al cap a joc amb la bata, va passar la consigna que, a l’hora de parlar entre companys, calia fer servir l’idioma que resultés més còmode per a totes dues parts; a la pràctica, en el cas d’una conversa entre la treballadora acomiadada i la seva companya castellanista, aquesta consigna hauria donat lloc a una casuística tan complexa que potser n’hi hauria hagut com per escriure’n una tesi doctoral. El senyor encarregat, a més, va donar una altra consigna: calia respondre als clients en la llengua en què ells enraonessin sota pena de ser sancionat per falta greu; si ara parlem no pas de la treballadora acomiadada sinó de la seva companya castellanista, ja dic així de clar i català que abans em creuré que aquesta bona senyora hagi travessat l’estany de Puigcerdà caminant per damunt de l’aigua que no pas que hagi respost en català a un client catalanoparlant. A més, tot es va acabar amb uns treballadors d’una altra botiga d’Eco Veritas que van anar a la de Puigcerdà fent veure que eren uns clients normals i corrents fent les seves compres per així trobar la prova que la treballadora en qüestió tenia el repugnat i fastigós costum de continuar parlant en català malgrat que s’hi adrecessin en castellà; suposo que si aquests treballadors-espia no duien pas gavardina i ulleres de sol era simplement per no cridar l’atenció. Que jo sàpiga, i això fa tot l’afer més escandalós encara, no s’ha acomiadat mai cap cambrer ni cap dependent per negar-se a atendre un client que li parlés en català o per exigir-li, a vegades amb males maneres, que faci el favor de parlar-li en castellà. Com podem veure, doncs, hi ha una molt important excepció a la màxima que en un establiment el client sempre té raó; fet i fet, si en un bar on m’exigeixin parlar en castellà, agafo i me’n vaig, el bar haurà perdut un client, cosa que a l’amo del negoci no li hauria de fer gens de gràcia. Durant bastants anys, vaig haver de fer una feina comercial i si em trobava amb segons quina mena de persona hi parlava en castellà; el meu objectiu era aconseguir el màxim nombre de clients possibles i, com és lògic, jutjar la gent no tenia sentit perquè si algú que, per la raó que fos, em resultés antipàtic em feia una compra, era un client més i prou. I ja aviso que no tinc pas gaire bona opinió de la gent que, a Catalunya, es considera amb dret a demanar que hom s’hi adreci en castellà o en francès.
Segons els marc jurídic espanyol vigent a hores d’ara, a Catalunya —el Principat— hi ha dues llengües oficials que són el català i el castellà; en teoria, doncs, amb la legislació espanyola a la mà, hauria de resultar inconcebible que l’ús d’una d’aquestes dues llengües pogués ser motiu de sancions en l’àmbit laboral o en qualsevol altre; òbviament, si a les províncies espanyoles de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona el català és una llengua oficial, només per això tothom hi hauria de tenir dret a fer-la servir sempre i a tot arreu amb qui sigui. Naturalment, el cas de la treballadora d’Eco Veritas de Puigcerdà que estem comentant ens demostra, una vegada més, que a Catalunya no hi ha pas dues llengües sinó, només, una i mitja i encara gràcies. En una determinada època que tots sabem i alguns a més encara la recorden, la treballadora de Puigcerdà no sols hauria estat acomiadada del supermercat sinó que igual la policia l’hauria detinguda per separatista i tot. Per aconseguir, d’una vegada i per sempre, la normalització del català i poder deixar d’amoïnar-nos per la llengua, hauríem de poder disposar que la conducta de la companya de la treballadora acomiadada de demanar —o exigir— que li parlés en castellà estigués tipificada com una falta molt greu, motiu d’acomiadament immediat sense indemnització ni dret a l’atur, com també s’hauria de poder sancionar qualsevol establiment on es neguessin a atendre a algú perquè parla en català. Potser sí que en teoria una llei que establís aquestes normes d’usos lingüístics podria tenir cabuda dins de l’actual marc jurídic espanyol, però, evidentment, tenim motius de sobres per entendre que a la pràctica no seria pas així perquè les autoritats judicials espanyoles —el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem— no trigarien ni cinc minuts a tombar-la. Tot es redueix, doncs, a demanar-li al Molt Honorable Senyor Pere Aragonès, President de la Generalitat de Catalunya, que faci el favor d’engegar l’aplicació de la declaració d’independència votada el 27 d’octubre del 2017 pel Parlament de Catalunya.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)