cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

portada agenda

Xavier Deulonder i Camins

Polititzar la llengua

Als Països Catalans, la llengua és una qüestió política únicament perquè a les Illes, al País Valencià i a Catalunya hi ha partits i sectors socials que consideren del tot legítim posicionar-se en contra de la normalització i recuperació social del català,

una postura que, a més, compta amb el total suport d’Espanya i França, els estats constituïts als diferents territoris catalans responsables tant l’un com l’altre de la precària situació que avui dia pateix l’ús social de la llengua catalana que si persisteix és malgrat una política secular encaminada a erradicar-la. Aquests darrers dies hem hagut de veure, d’una banda, com el tribunal francès de Montpeller ha citat els responsables dels consistoris d’Elna (Rosselló), Els Banys (Vallespir), Portvendres (Rosselló), Sant Andreu de Sureda (Rosselló) i Tarerac (Conflent) per haver permès que als seus plens s’hi parlés en català i, de l’altra, que el govern espanyol ha obligat els consells insulars de les Illes a fer servir el castellà per rebre ajudes de digitalització, a les quals, doncs, perden dret si tramiten la sol·licitud en català, i això per no parlar de les sentències del 25% de castellà a l’escola i de moltes altres decisions judicials i polítiques de les autoritats espanyoles i franceses. En realitat, però, debatre sobre si el català s’ha de normalitzar i recuperar o no hauria de ser una cosa tan inadmissible com plantejar-se si cal o no evitar els incendis forestals o la contaminació del medi ambient; al capdavall, tothom s’escandalitzaria si s’organitzés un debat entre els guardes forestals i els piròmans en què tant els uns com els altres poguessin exposar els seus criteris i opinions lliurement i en situació d’igualtat, com no s’acceptaria tampoc la proposta de permetre l’abocament lliure i descontrolat de residus tòxics als rius.

Així doncs, si el President de la Generalitat de Catalunya defineix, tal com ho ha fet enguany Pere Aragonès, la diada de Sant Jordi com una festa de reivindicació del català no està polititzant res sinó que, simplement, està complint amb el seu deure institucional, igual com si fes una crida sobre la necessitat de conservar i preservar els boscos o d’evitar la contaminació de les aigües dels rius. Seguint aquesta mateixa lògica, doncs, no es pot pas acusar el Barça de ficar-se en política si els seus directius permeten que, en un partit de futbol, Òmnium exhibeixi a la graderia del Nou Camp un mural amb el lema “Compartim el català”, sinó que més aviat caldria demanar-li com és que no obliga tots els seus jugadors i entrenadors a aprendre el català i a parlar-hi en les rodes de premsa. Un cas a part, el tenim amb un cert club de futbol a qui això de la normalització del català sembla ser que li agafa molt de lluny, però és clar, vista l’actitud d’una part dels seus aficionats i seguidors el dia que van anar a Girona a jugar contra l’equip de Montilivi, potser s’entén tot.

Si Sant Jordi és el patró de Catalunya és lògic que la seva diada sigui, tal com enguany ho ha afirmat el president Pere Aragonès, una manera de celebrar la catalanitat. D’altra banda, tots tenim —o hauríem de tenir— clar que una catalanitat sense català fa l’efecte d’una castració o d’una greu mutilació; per això, fins que s’assoleixi d’una vegada la normalització efectiva i real del català, Sant Jordi haurà de ser el dia de la reivindicació del català per més que això pugui saber greu als qui consideren lícit fer costat a la infermera andalusa contrària a haver d’aprendre el català per exercir a Catalunya o a alguns cambrers de Barcelona gens disposats a acceptar que els seus clients s’hi adrecin en català, malgrat que en tot establiment públic sembli estar vigent la norma que el client sempre té raó. Òbviament, no ens costa gaire entendre que els piròmans siguin del tot contraris a incrementar les dotacions de bombers i guardes forestals i a prohibir encendre fogueres en zones de vegetació o que a segons qui li sembli que no hi fa res si, a causa de la contaminació del seu curs, els rius acaben convertint-se en unes clavegueres a cel obert on resulti del tot impossible trobar-hi un peix viu o aigua potable.

Lògicament, si volem normalitzar el català necessitem deixar fora de joc Espanya i França, una cosa, però, que molt em temo, s’aconseguirà no pas amb els acords de claredat del president Pere Aragonès, que són tan clars que ni ells mateixos els entenen, sinó amb l’acció conjunta de l’exili i de la mobilització social.

Xavier Deulonder i Camins

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal