Pere Aragonès i Jordi Pujol
Davant de les crítiques que en la seva gira per l’Amèrica Llatina no ha aconseguit reunir-se amb caps d’estat ni de govern, sinó només amb autoritats regionals o personatges de segona fila, Pere Aragonès ha respost afirmant que comparar la seva presidència amb la de Jordi Pujol, que el 1990 va arribar a ser rebut pel president dels EUA, significa menystenir la important acció exteriors dels presidents que van venir després de Pujol.
En realitat, per més que els actuals dirigents d’ERC, Junts i la CUP vulguin fer veure que no se n’adonen, és evident que, per a bé i per a mal, els temps de Jordi Pujol no tornaran mai més. El pujolisme va ser fruit no sols del tarannà i de les aptituds polítiques de Jordi Pujol, sinó, sobretot, de les especials circumstàncies de les dues darreres dècades del segle xx. A Espanya, la idea que Catalunya sigui una nació sempre s’ha considerat una heretgia o un disbarat i com a tal se l’ha tractada; tanmateix, a Jordi Pujol se li toleraven, ni que fos a contracor i a repel, certes coses, sobretot en matèria d’acció exterior, per dues raons; la primera que els dirigents polítics de la transició espanyola necessitaven desmarcar-se del franquisme, i la segona és que a Madrid podien confiar que si a Catalunya s’esverava l’aviram, tal com va passar el desembre de 1989 quan el Parlament va aprovar una moció segons la qual Catalunya tenia dret a l’autodeterminació, al final Pujol evitaria que la sang arribés al riu amb les seves habituals crides al seny. No es tracta, doncs, que el 2003 Jordi Pujol deixés de ser president de la Generalitat sinó que José María Aznar, aleshores president del govern espanyol, no era pas un home de la transició i, per això, ja no se sentia vinculat pels pactes subscrits entre els dirigents polítics que van liquidar el franquisme, d’ací que no tingués cap obstacle per emprendre una ofensiva espanyolista contra les excessives concessions que en els darrers trenta anys s’havien fet al catalanisme. A més, el procés independentista ha ofert en safata a Espanya el pretext per no tenir ni a Artur Mas ni a Pere Aragonés —i ja no diguem a Carles Puigdemont— la confiança que havien tingut en Jordi Pujol. D’altra banda, si Pere Aragonès es defineix com a independentista no és pas lògic que prengui com a model o referent Jordi Pujol, qui sempre va afirmar, d’una manera clara i contundent, que el seu projecte era l’autonomia; no es dedicava, doncs, a ajornar la independència fins a la Setmana dels Tres Dijous amb excuses de mal pagador, com durant els darrers cinc anys han estat fent un dia sí i l’altre també els actuals dirigents d’ERC, Junts i la CUP, sinó que afirmava explícitament que la independència no formava part del seu programa polític. No enganyava ningú, doncs.
A part de l’anècdota del president de Colòmbia ajornant a l’últim minut una reunió acordada amb Pere Aragonès, la gira del president de la Generalitat per l’Amèrica Llatina ha tingut també d’altres moments patètics. Aragonès ha anat a tot arreu vigilat estretament per l’ambaixador espanyol de torn que, a Colòmbia, va fer una incontestable afirmació de poder col·locant a la taula de la reunió una bandera espanyola el doble o el triple de gran que la catalana però de la mateixa mida que la colombiana; tot i així, el president de la Generalitat no s’ha estat pas d’afirmar que “Avui més que mai Catalunya està present com un agent que decideix per ell mateix a l’escena internacional”; encara sort que Catalunya pot decidir per si mateixa a l’escena internacional perquè en la nacional no pot ni tan sols decidir preguntar als seus ciutadans si volen o no la independència. Amb Pere Aragonès, Catalunya surt a l’exterior, però com a comunitat autònoma espanyola i no pas com a estat independent d’Europa, tal com volia la gent que l’1 d’octubre se la va jugar per acudir a les urnes. En la roda de premsa que va fer a Buenos Aires després d’haver-se vist amb el governador de la província —però no pas amb el president de l’Argentina—Aragonès va declarar el seu desig que aviat Carles Puigdemont pogués tornar a Catalunya com a ciutadà lliure. De debò que li hem de recordar que el 1977 Josep Tarradellas va tornar a Catalunya no pas com a “ciutadà lliure” sinó com a president de la Generalitat? Que a Grècia la monarquia és una cosa definitivament acabada i liquidada ens ho demostra precisament que, durant els darrers anys de la seva vida, l’ex-rei Constantí pogués residir a Grècia sense problemes com un ciutadà particular més; imaginem-nos doncs què significaria el retorn de Puigdemont a Catalunya com un ciutadà lliure més. És clar que la majoria de catalans volen el lliure retorn de Puigdemont al Principat —a Catalunya hi pot tornar quan vulgui perquè, com sabem, Perpinyà està fora de l’abast de la jurisdicció espanyola— però es tracta que el seu retorn signifiqui la implantació efectiva de la República Catalana independent igual com el de Tarradellas va significar la recuperació de l’autonomia.
Pere Aragonès ha estat visitant uns països que, en el seu dia, van estar sota domini espanyol; segur que no se li va acudir pas preguntar als seus dirigents com s’ho van fer per independitzar-se d’Espanya i evidentment a Colòmbia no deuria demanar pas que li ensenyessin l’espasa de Simón Bolívar, que tants mals records porta a Felip VI d’Espanya.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)